A

 

Aclamació popular

Canonització popular. Quan la comunitat considerava que un dels seus membres, especialment (però no exclusivament) religiós o religiosa, havia viscut tot exercint les màximes virtuts d’un fidel cristià i que, per aquesta raó, mereixia considerar-lo sant després de la seva defunció.

Aquesta forma de canonització va ser freqüent fins a l’edat mitjana però a partir del segle X i fins al XIII, la facultat de canonització va passar progressivament a mans del pontífex romà. De fet, es considera que sant Bernat Calbó, mort el 1243, que és el darrer sant català per aclamació popular. Tot i rebre veneració des del moment de la seva mort, amb la corresponent recollida dem iracles que li eren atribuïts, no va rebre, de forma oficial, aquesta consideració fins al 1710.

 

Altar en forma de sarcòfag

"Mena d’altar de bloc, la base del qual té la forma de sarcòfag; és una creació del Renaixement; el Barroc tardà va tenir una predilecció per aquest tipus d’altar, molt adaptat a les línies preferides d’aquest estil" [SA].

 

Altar sepultura (altar sepulcre)

"L’altar sepulcre. Sepulcre de relíquies" [SA].

 

Ampolla de pelegrí

Recipient en forma de petita bossa, de plom o altre metall, on els pelegrins guardaven petites quantitats d’oli que cremava a les llànties que il·luminaven els sepulcres dels sants.

 

Arca

Reliquiari en forma de caixa, amb diversitats de formes, de generoses dimensions.

 

Armarium

"Denominació medieval: 1. Del moble que servia per a la custòdia dels atuells i ornaments litúrgics. 2. Moble que servia per a la reserva del Santíssim Sagrament per a la custòdia dels Sants Olis i les relíquies dels sants; generalment era construït al mur de l’església" [SA].

 

Arqueta

Reliquiari en forma de caixa, amb diversitats de formes, de petites dimensions.

 

Autèntica

"Certificat d’autenticitat d’unes relíquies o d’un miracle" [DHEC].

Document acreditatiu, amb format de diploma, que certifica l’autenticitat d’unes relíquies. Està encapçalat per l’autoritat eclesiàstica que en dona fe, amb el nom religiós, càrrec i escut. Esmenta de quin tipus són les relíquies (ex ossibus, ex indumentis, etc.), en quina mena de continent es troben, a quins sants s’atribueixen.

Les més antigues són manuscrites però modernament són impreses tret d’aquell text que era variable i que, generalment, fa referència a les relíquies.

El document va signat i porta el segell de l’autoritat que el valida. Ocasionalment, se solia inscriure als marges les diferents revisions de les relíquies amb motiu de visites pastorals del bisbe.

 

 

B

 

Beat/a

"Que gaudeix de la glòria del cel segons declaració de l'Església" [DCVB].

"Persona que ha estat beatificada" [DR].

"Persona que pot ser objecte de culte públic en els actuals processos de canonització perquè ha superat la fase de venerable però encara no ha estat reconegut com a sant. Cristians i cristianes sobre els quals el romà pontífex ha donat sentència provisional que els reconeix com herois de la vida cristiana i que gaudeixen de la glòria del cel, i per això permet que localment hom els pugui donar culte públic. La beatificació és el pas previ a la canonització [...] Per arribar a la beatificació primer i després a la canonització, se segueix sempre un procés sobre l’ortodòxia de la seva doctrina en els seus escrits, l’heroïcitat de les seves virtuts teologals i cardinals i del propi estat i sobre els miracles que se li atribueixen directament o per la seva intercessió d’acord amb l’última normativa" [DHEC].

En època medieval el qualificatiu de “beat” pot ser equivalent al de “sant”. Per aquesta raó, alguns dels anomenats beats des d’aleshores, són equiparats a sants.

 

Beatificació

"Declaració solemne amb la qual l’Església catòlica considera una persona digna de veneració pública perquè ha mort amb fama de santedat. Nota: La beatificació és un pas previ a la canonització [DR]. Acció de declarar beat un servent o una serventa de Déu" [SA].

"Declaració feta del Papa o en nom del Papa per la qual un servent (o serventa) de Déu pot rebre culte local, públic i limitat, després que han estat provades les seves virtuts heroiques i després que per la seva intercessió, després de mort, ha obrat miracles; aquests miracles, com les seves virtuts heroiques s’han d’examinar en un procés rigorós abans que sigui inscrit per l’Església en el catàleg dels beati. Pels màrtirs és suficient la prova de la seva mort (o victimació) violenta a causa de la fe professada. La beatificació és, segons els preceptes actuals de l’Església, un grau anterior a la canonització, però es distingeix d’aquesta essencialment i profundament en dos punts: 1. Perquè encara no té caràcter infal·lible, i per això encara no és invariable; 2. Que encara no es pot donar als beats un culte general, públic i il·limitat. El ritu litúrgic de la beatificació abans del segle XXI que es celebrava a l’aula de beatificacions de l’església de Sant Pere i consistia en la lectura del breu de beatificació, en el destapament de la imatge del beat, en el cant del Te Deum, de l’oració del beat, del triple encensament de la imatge i de la missa solemne" [SA].

 

Bes litúrgic (osculum)

"Cerimònia especialment freqüent en el ritu de la missa. Alguns besos litúrgics, com el bes de pau (pax), el bes de l’altar, de l’evangeliari, de la patena, de les relíquies i alguns altres, arriben a nosaltres des dels temps primitius del cristianisme. Segons ens diu el missal anterior al concili Vaticà II ja els trobem a les darreries de l’edat mitjana [...] La significació del bes litúrgic és diversa [...] Són de devoció i veneració els besos de l’altar, de l’evangeliari, de la patena, de les relíquies, de l’àmit, del maniple, de l’estola, de l’oli sant dels catecúmens i sant Crisma consagrats de nou, el bes de la creu el dia del Divendres Sant, quan es fa l’Adoratio crucis, etc." [SA].

 

Besar les coses santes

"En litúrgia és un gest molt quotidià. És habitual per manifestar el nostre afecte o la nostra familiaritat vers algú. En ocasions expressa, igualment, el respecte que tributem a una persona o a una cosa. El mateix gest el trobem també a l’àmbit religiós o en el context litúrgic, com quan fem un petó a les relíquies..." [SA].

 

Brandeum

"Petit mocador que en l’antiguitat cristiana, a Roma, s’acostumava a col·locar a la tomba dels sants, s’hi deixava uns moments i després es considerava com una relíquia del sant corresponent, i que en la consagració de les esglésies es col·locava sota o al mateix altar en substitució de relíquies corporals" [SA].

 

 

C

 

Canonització

"Acte oficial d’algunes esglésies cristianes pel qual es declara un dels seus membres, ja difunt, mereixedor de culte públic i se n’introdueix el nom al cànon. Nota: A l’Església catòlica, la canonització consisteix en un procés que consta de diferents passos regulats per una llei pontifícia especial, en el qual el papa n’accepta el resultat i declara la santedat d’una persona" [DR].

"Definició infal·lible del Papa com a Pastor Suprem i Mestre de l’Església, per la qual, segons la doctrina dels teòlegs, un servent o una serventa de Déu que va esdevenir beat és reconegut entre els sants mitjançant l’acte de la canonització basada en dos miracles nous, obrats per la seva intercessió, miracles que han d’haver estat constatats i provats a consciència i amb rigor, com a autèntics i indubtables, de la mateixa manera que en la beatificació. Per aquest acte de canonització és acceptat en el catàleg (cànon) dels sants reconeguts per l’Església d’una manera definitiva, inapel·lable i invariable. Les festes litúrgiques de les canonitzacions es realitzen a l’església de Sant Pere d’una manera semblant, però més solemne que les festes de la beatificació. La canonització té per efecte que el sant canonitzat, sense necessitat d’un permís especial, deixades totes les limitacions que existeixen pel culte dels beats, pot ser venerat públicament per tota l’Església, celebrar-se la seva festa, la seva missa i ofici, erigir-se-li esglésies, oratoris públics i altars, col·locar-se la seva imatge, exposar-se les seves relíquies, amb tal que s’observin les prescripcions litúrgiques. Fins el segle XII els bisbes podien canonitzar en les seves diòcesis; el papa Alexandre III (1181) els va privar d’aquest dret. El procés que s’instrueix avui, extraordinàriament rigorós, regulat fins els més petits detalls, prové d’Urbà VIII (1625) i Benet XIV (1745), i darrerament del papa Pau VI, així com del papa Joan Pau II, que canonitzà i beatificà centenars de cristians i cristianes" [SA].

 

Capella de les relíquies

Nom de tot departament o habitació que serveix per al culte i no té el caràcter d’església (ecclesia) sinó que és un oratori públic, semipúblic o privat. Les grans catedral, a causa del gran volum de relíquies que posseïen solien destinar una de les seves sales a ubicar-les totes juntes.

 

Capsa

"Denominació medieval dels reliquiaris" [SA]

 

Catarata

"Pou que uneix la “confessió” amb la tomba de relíquies que hi ha al sòl de la mateixa; més exactament, una espècie de tancat amb reixa d’aquest pou" [SA].

 

Causa

Procés eclesiàstic destinat a reconèixer les virtuts heroiques dels fidels catòlics difunts.

 

Chrismarium

"En llenguatge medieval designa: [...] Un reliquiari portàtil penjat al coll (philacterium)" [SA].

 

Confessió

"1. Originàriament significava l’avantcambra de davall de l’altar o del sòcol del mateix, on es trobava la tomba amb relíquies. Unes vegades era al davant d’aquestes, i d’altres a sobre, i s’hi comunicava mitjançant un pou, crivella o finestra (fenestrella). La confessió més coneguda és la confessio Petri de Sant Pere del Vaticà a Roma; 2. En sentit translatici, des del segle XIII la mateixa tomba de relíquies, equivalent al lloc on aquesta tomba estava col·locada; 3. A la segona meitat de l’edat mitjana significava també en sentit ampli la cripta com a avantcambra de la tomba d’un sant" [SA].

 

Confessor

Terme que acompanya el nom dels sants masculins que han estat religiosos i que no han mort en martiri. Aquesta denominació arrenca de l’antiguitat tardana quan el cristianisme era religió oficial de l’Imperi romà i havien desaparegut les persecucions a cristians per motius religiosos.

 

Congregació de Ritus

"Abans del concili Vaticà II: Congregació de cardenals fundada per Sixt V el 1588 i ordenada novament per sant Pius X el 1908 que segons les ordenacions de sant Pius X havia de tenir cura: 1. Dels usos i cerimònies del culte del ritu romà; 2. De les relíquies; 3. De seguir els processos de beatificació i canonització. Els decrets que donava sobre qüestions litúrgiques s’ocupaven unes vegades de noves ordenacions i canvis del ritu de les funcions del culte, del ritu de les festes, dels llibres litúrgics, etc.; altres vegades s’ocupaven de declaracions autèntiques de preceptes litúrgics i de rúbriques, altres vegades declaracions sobre la tolerància o no tolerància d’usos litúrgics de caràcter local, altres eren sobre privilegis litúrgics i dispenses. La Congregació de Ritus donava les seves decisions en nom del Papa i en força de la seva autoritat, de tal manera que la validesa i el caràcter dels decrets d’aquesta eren els mateixos; encara que no fossin signats pel mateix Papa" [SA].

 

Congregació per a les Causes dels Sants

Organització eclesiàstica vaticana encarregada de vetllar per a les beatificacions i canonitzacions. Abans de 1969 formava part de la Congregació de Ritus.

 

Consagració d’un altar

"El ritu solemne amb el qual un altar fix o portàtil és consagrat per ésser utilitzat per l’oferiment del sacrifici eucarístic. És un sagramental reservat al bisbe; s’acompleix o bé en la consagració de l’església, que ha d’anar acompanyada de la consagració d’un altar de la mateixa, o es fa tota sola. En els dos casos el ritu és el mateix. Fins i tot en el segon es anten les lletanies de tots els sants. En el ritual anterior al concili Vaticà II es beneeix l’aigua gregoriana, es fa la lustració de l’altar senyant la mesa amb aquesta aigua, es donen set voltes a l’altar aspergint-lo altres tantes vegades, es prepara el morter beneït, es dipositen les relíquies en el sepulcre de l’altar, s’ungeix dues vegades amb el sant oli dels catecúmens, una vegada amb el sant Crisma i després altra vegada amb els dos sants olis juntament; es cremen cinc grans d’encens en els cinc punts de l’ara que s’han untat amb oli; es diu l’oració de consagració, s’ungeix la base de l’altar i els angles del mateix, es vesteix l’ara o altar i es diu la missa de consagració. Solament l’oració de consagració revestida del tot d‘un prefaci cantat tenia una altra estructura quan la consagració de l’altar anava acompanyada de la consagració de l’església. Segons el costum del ritu romà la consagració de l’altar consistia senzillament en fer ús per primera vegada de l’altar i en col·locar-hi les relíquies si n’hi havia" [SA].

 

Cripta

"Espai subterrani a l’interior d’una església on s’hi duen a terme funcions religioses i, ocasionalment enterraments. Recorden la pràctica de fer misses sobre les sepultures dels màrtirs i, posteriorment, construir-hi temples a sobre. Era una zona més aviat reservada per als religiosos i a les criptes se solia disposar els reliquiaris de major importància per a la comunitat de fidels i, en cas de posseir un cos sants o alguna relíquia rellevant se situava al centre mateix de l’espai; a la vertical, en un nivell superior, s’hi col·locava l’altar on s’oficiaven les celebracions obertes. Espai subterrani que correspon gairebé sempre al presbiteri alt de les grans esglésies, nascut del culte de les relíquies, que serveix pel culte diví i que sol tenir un altar. Originàriament era un corredor (cripta circular, cripta de corredor) que tenia una sola cambra o una unió de cambra i corredor o una unió de passadissos i cambra de la qual, al segle IX es va desenvolupar una mena d’església subterrània amb un o diversos altars, allargada sovint fins al creuer. Aquesta església prengué el tipus de cripta amb halls de dues, tres i més naus. Es generalitzà en gran manera als segles XI i XII; cap al XIV caigué en desús; per influència del gòtic  perdé la seva popularitat, venint a ser emprada només en casos especials. Durant el barroc torna a tenir vigència, especialment sota l’alta major" [SA].

 

Cripta circular

"Tipus antic de cripta de forma semicircular en forma de corredor que va als fonaments de l’absis de l’església amb una mina que va del vèrtex de la mateixa a la tomba de les relíquies que hi ha davall de l’altar major com a avantcambra o confessió. Al seu extrem, davant la paret que tanca la tomba sovint hi ha un altar. S’originà de la imitació de les catacumbes al segle VII, quan es traslladaren les relíquies dels màrtirs des de les catacumbes a les esglésies de Roma" [SA].

 

Cripta de corredor

"Tipus de cripta de l’època precarolíngia i carolíngia, formada per llargs corredors drets que s’entrecreuen i que servia per guardar les relíquies d’algun sant i que, igual que la cripta circular, era una imitació de les catacumbes" [SA].

 

Cripta amb halls

"La cripta en forma de hall de dues, tres o més naus; és el tipus predominant del període romànic" [SA].

 

Culte de les relíquies

"La veneració religiosa tributada a les relíquies. Aquest culte, tributat per persones privades i de forma privada o pública, és a dir, aprovat per l’Església (concili de Nicea II, any 787), és admès en el seu culte i és dirigit per l’Església en les seves manifestacions externes. El culte de les relíquies prové de la primitiva cristiandat; en un començament es referia tan sols a les relíquies dels màrtirs, però cap al 400 ja s’estengué el culte als sants confessors. Adquirí el seu màxim esplendor entre els segles IX i XIII temps en el qual es construïren els altars per relíquies i els magnífics reliquiaris que encara admirem avui. Des de les darreries de l’edat mitjana que va prendre el primer lloc del culte al Santíssim Sagrament, minvant, per això, el culte dels sants. Una novetat d’aquesta època fou el fet de deixar veure les relíquies per medi d’un vidre col·locat al davant, deixant el costum de no mostrar-les sinó de beats beatificats; embolicades. Solament es pot tributar culte a les relíquies de sants canonitzats; el culte als altres sants és permès de tributar solament per raó de tradició immemorial (veneratio longeva); als beats és tolerat solament si és dit d’una manera taxativa en el document pontifici anomenat breu. Abans de poder donar culte públic a les relíquies precisa que s’hagi demostrat que són autèntiques, sigui pel dicasteri apropiat romà, sigui pel bisbe diocesà, sigui per raó del culte immemorial. Aquest culte està actualment regulat per nombroses decisions i prescripcions amb les quals s’allunyen els abusos i és ben regulada la diversitat entre el culte al Santíssim i a les relíquies dels sants. El culte actual —fins i tot després del concili Vaticà II— de les relíquies, format per una tradició de segles, consisteix en la col·locació de les relíquies damunt l’altar entre dos ciris encesos per ser venerades, són donades a besar als fidels normalment per un sacerdot, són portades pels clergues amb vestidures litúrgiques en les processons, encensades amb duplici ductu en l’encensament de l’altar, es dóna amb elles la benedicció, el dia de l’aniversari de la consagració de l’altar se’ls fan vetlles i sobretot (abans del concili Vaticà II) solament al seu damunt es podia oferir el sant sacrifici i per això en la consagració de l’altar el bisbe, hi posava relíquies amb gran solemnitat" [SA].

 

 

D

 

Deambulatori

Espai de l’interior de l’església que, generalment, envolta l’altar major tot fent d’unió a les naus laterals del temple. Als murs interior de l’absis, que tancaven el deambulatori, se solien construir fornícules o capelles amb altars secundaris on es podia accedir sense interferir en les cerimònies que es feien a l’altar major; amb el mateix sentit, permetia la circulació de pelegrins que hi assistien amb la voluntat de venerar les relíquies que es disposaven en els esmentats altars o fornícules.

 

Dulia

"El culte tributat als àngels i als sants per raó de la seva santedat i de les seves relacions indissolubles amb Déu Nostre Senyor (segons el concili de Nicea II, a. 787). Es diferencia del culte de “latria” per oferir-se en el de duliae solament actes de veneració i invocació, mai actes d’adoració, ni se’ls pot oferir el Sant Sacrifici. Aquest culte (secundari) als sants es pot tributar també a les seves imatges i relíquies" [SA].

 

 

E

 

Elevació

"Exhumació de les despulles mortals d’algun sant de la seva sepultura i la seva translació a una altra més digna o a algun reliquiari. En els primers temps de l’edat mitjana era el mot que servia per designar la canonització" [SA].

 

Enkolpium

"Capsa de forma rodona, quadrangular o de creu que contenia relíquies o algun verset de la Sagrada Escriptura, la qual era costum de portar penjada al pit amb una cadena o cordill per tal d’evitar les temptacions dels mals esperits, en els primers temps del cristianisme i en l’edat mitjana" [SA].

 

Estauroteca

Reliquiari en forma de creu destinat a acollir una relíquia de la Veracreu o Lignum Crucis.

 

Execració d’un altar

"Abans del concili Vaticà II: L’altar fix perdia la seva consagració, segons les antigues prescripcions del dret canònic (antic can. 1200): 1. Quan es trenca l’ara sigui ratione quantitatis, sigui ratione loci; 2. Quan li són llevades les relíquies; 3. Quan el segell de damunt de les relíquies està fet malbé o s’ha llevat sense el permís del bisbe; 4. Quan la mensa és treta del seu peu, encara que sigui per un sol moment. L’execració de l’església no va seguida de l’execració de l’altar" [SA].

 

 

F

 

Fenestrella

"Petita finestra que en temps antics comunicava la cambra de l’altar amb la tomba de les relíquies o l’antecambra d’aquesta per tal d’establir certa comunicació amb la tomba" [SA].

 

Feretrum

"En llengua medieval el tabernacle per portar les relíquies de sants a les processons o tenir-les exposades a les esglésies, i en sentit translatici els mateixos reliquiaris" [SA].

 

Festa de les relíquies

Antiga celebració dins l’octava de Tots Sants on es veneraven especialment les relíquies que posseïa cada església. Tot i que ara ja no existeix en el calendari litúrgic, amb aquest nom es reconeix la festivitat que celebren algunes parròquies, en les dates corresponents, per honorar els sants dels quals tenen relíquies. És el cas de Riudomms que, pel mes de maig, commemoren la diada de les relíquies de Sant Bonifaci, Sant Julià i Sant Vicenç o de Monistrol de Montserrat, recentment recuperada.

 

Foramen

"Denominació medieval de la tomba de relíquies" [SA].

 

Fossa

"Denominació medieval del reliquiari" [SA].

 

 

G

 

Girola (vegeu Deambulatori)

 

 

H

 

Hiperdulia (vegeu, també, dulia)

"Una categoria especial del cultus duliae és el cultus hiperduliae que es tributa a la Mare de Déu per raó de la dignitat de Mare de Déu i per raó de les gràcies que a aquesta dignitat van unides. Aquest culte s’exterioritza amb les nombroses festes de la Mare de Déu, en l’alta categoria de les mateixes, en l’ofici de la Mare de Déu i en la inclinació del cap prescrita per la litúrgia en pronunciar el nom de Maria" [SA].

 

 

I

 

Invenció

Acte de trobar (una cosa que estava oculta) [DCVB]. Se sol relacionar amb la localització de relíquies o cossos sants que la tradició o llegenda atribueix a la inspiració divina en forma de somnis.

 

 

L

 

Lignum Crucis

Fragment de la Veracreu (del llatí que vol dir fusta de la Creu) i, per extensió, els reliquiaris que la contenen.

 

Lipsanoteca

Nom provinent del grec amb el qual s’anomena el reliquiari de petites dimensions que, en època romànica, contenia les relíquies que es dipositaven als reconditoris de les ares dels altars quan eren consagrats.