Les criptes

 

La cripta és la construcció arquitectònica que en primer lloc es va associar amb les relíquies de sants. Josep M. Martí í i Bonet, a Sacralia antiqua (1) en fa una definició molt detallada: "Espai subterrani a l’interior d’una església on s’hi duen a terme funcions religioses i, ocasionalment enterraments. Recorden la pràctica de fer misses sobre les sepultures dels màrtirs i, posteriorment, construir-hi temples a sobre. Era una zona més aviat reservada per als religiosos i a les criptes se solia disposar els reliquiaris de major importància per a la comunitat de fidels i, en cas de posseir un cos sants o alguna relíquia rellevant se situava al centre mateix de l’espai; a la vertical, en un nivell superior, s’hi col·locava l’altar on s’oficiaven les celebracions obertes. Espai subterrani que correspon gairebé sempre al presbiteri alt de les grans esglésies, nascut del culte de les relíquies, que serveix pel culte diví i que sol tenir un altar. Originàriament era un corredor (cripta circular, cripta de corredor) que tenia una sola cambra o una unió de cambra i corredor o una unió de passadissos i cambra de la qual, al segle IX es va desenvolupar una mena d’església subterrània amb un o diversos altars, allargada sovint fins al creuer. Aquesta església prengué el tipus de cripta amb halls de dues, tres i més naus. Es generalitzà en gran manera als segles XI i XII; cap al XIV caigué en desús; per influència del gòtic perdé la seva popularitat, venint a ser emprada només en casos especials. Durant el barroc torna a tenir vigència, especialment sota l’alta major".

 

 

Criptes catedralícies

 

A Catalunya són diverses les criptes que es conserven. A les catedrals de les Seus catalanes n’hi ha exemples de diferents èpoques.

 

Xavier Barral, a l’inici del seu estudi sobre la cripta vigatana, en proporciona les següents referències: “Diversos documents medievals mencionen la cripta de la catedral quan es refereixen a l’altar denominat Sancti Petri de confessione. Aquest és esmentat ja en un clàusula testamentària del canonge Ramon quan fa la deixa a Sunyer, el 1056,, del seu alou de Paloma: “ut sempre et per omnes annos illuminet unam lampadam in Sancto Petro de confessione”. Aquesta confessió, clara al·lusió a la cripta, esmentada pocs anys després de la consagració és una prova documental que de la catedral va ésser proveïda des del començament amb una cripta i que aquesta es va construir”. Barral afegeix: “Aquest altar de Sant Pere és diferent a l’altar principal de l’església...”. (2) Que la cripta vigatana fos anomenada de confessione és una clara associació amb la tomba de l’apòstol Pere a la basílica del Vaticà de Roma. Esdevé un indici clau de la voluntat del bisbe Oliba per adoptar i promoure la devoció a les relíquies en generar aquest paral·lelisme amb les relíquies més significades de l’Església romana.

 

Les reformes que durant el segle XIV es van practicar a la Seu de Vic van fer desaparèixer la cripta –que havia estat ampliada en el segle XII- i, fins i tot, el seu record. La intervenció promoguda per Eduard Junyent a partir del 1941, amb el propòsit de reconstruït l’edifici afectat durant la Guerra Civil, en va permetre la localització i, posterior, recuperació.

 

Un exemple de cripta de catedral en estil gòtic es troba a Barcelona. Josep Bracons i M. Rosa Terés constaten l’excepcionalitat d’aquesta: “a sota el presbiteri hi ha la cripta de Santa Eulàlia. L’existència d’aquesta cripta constitueix una altra particularitat arquitectònica de la seu barcelonina, ja que les criptes són elements inhabituals en l’arquitectura gòtica.” I afegeixen: “Sembla clar que la seva presència obeeix a la voluntat  de reproduir dins la catedral gòtica la mateixa organització  cultual de la catedral romànica.” (3)

 

Aquesta organització partia de segles abans: “Durant el bisbat de Fridoí (861-890, i com a mostra de la significació que en el segle IX tenia la seu de Barcelona, va rebre un precepte d’immunitat de Carles el Calb. Precisament coincideix amb aquest govern  la dedicació de la seu, a més de la Santa Creu, a santa Eulàlia, una màrtir Barcelonina que va sofrir els assots, la creu i el foc durant els primers anys del segle IV. Cap al 635, l’abat Quirze, d’un monestir de les rodalies de Barcelona, en va guardar les relíquies i va recopilar, segons la tradició oral, les actes del seu martiri. El 878, el bisbe Frodoí, amb el suport del metropolità de Narbona, va trobar a l’església de Santa Maria de les Arenes les relíquies de la santa, les quals es van traslladar solemnement a la seu, que des d’aleshores la va venerar com a patrona principal.” (4)

 

Barral també afirma que l’edifici romànic construït sobre l’anterior, a la segona meitat del segle XI ja devia tenir cripta: “ [...] la catedral romànica va tenir una cripta que és molt probable que ja albergués el cos de santa Eulàlia.” (5)

 

L’any 1298 es va iniciar l catedral gòtica. Sota la direcció del mestre Jaume Fabre es va enllestir la important reforma que proporcionaria la imatge actual de la seu. L’any 1339, un cop acabada en els seus elements més importants, es va traslladar el cos de santa Eulàlia a la nova cripta el 10 de juliol d’aquell any a la nova cripta en solemne processó participada per la més alta noblesa i principals personalitats religioses del país. (6)

 

En aquest cas, la cripta no era pròpiament de la mateixa tipologia que pròpia del romànic: “No es tracta d’una cripta tancada a la manera d’una confessió, sinó d’un espai visualment ben connectat amb la nau, per tal de fer visible a tots els fidels el monumental sepulcre de la santa ’ben parlada’ (això vol dir Eulàlia).” (7) Aquest sepulcre, situat rere l’altar a mena de retaule és descrit per Josep Bracons: “Adopta una de les formes més característiques dels sepulcres medievals de cossos venerats: alçat sobre columnes en posició destacada.” (8) És obra del mestre pisà Lupo di Francesco i està format per les vuit columnes que eleven la caixa decorada amb vuit alts relleus amb escenes de la vida i martiri de santa Eulàlia.

 

La Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa acull, també una cripta. Malgrat que gran part de l’obra correspon al període gòtic la cripta fou més tardana. Anna Orriols con explica. “Entre els anys 1576 i 1578 es va construir, sota el presbiteri de la Seu, una cripta. El motiu  no era altre que confegir un espai per a guardar i venerar les relíquies  dels sants Maurici, Fruitós i Agnès, arribades a la ciutat l’any 1372, procedents de Sant Fruitós de Bages, en un clar exemple més dels nombrosos furta sacra (sacres robatoris) que al llarg de l’edat mitjana havien permès, sota l’excusa de la seva inadequada conservació, sostreure relíquies d’un indret i traslladar-les a un altre on, segons s’argumentava, haurien de ser venerades de forma més convenient.” (9) Segueix Orriols dient: “[...] al segle XVI es basteix un escenari soterrani que les tindrà com a absolutes protagonistes, de manera que tota l’escenografia de l’espai hi està relacionada. Inicialment s’entrava per una escalinata situada a la part frontal, just davant del presbiteri, però als anys setanta del segle XX va ser substituïda per dos accessos laterals, alhora que la cripta era ampliada pel costat oest. Es tractava, abans de la prolongació, d’un espai centralitzat, cobert amb volta rebaixada de creueria,  que seguia, en els seus plantejaments essencials, el model de la que el 1339 s’havia fet a la catedral de Barcelona.” (10)

 

A l’església de Sant Miquel del complex episcopal de l’antiga Ègara (Terrassa), temple funerari de la Seu, disposa d’una cripta que, segona la datació, deu ser de les més antigues de Catalunya. Joan Rovira, Olga Cabús, Jordi Garreta i Pilar Ordoño en fan detinguda descripció: “A l'esquerra de l'altar, al costat nord de l'església, trobem unes escales que baixen cap a una cripta subterrània que queda just a sota de l'absis. Entrem a la cripta per un corredor que conserva encara els murs i l'arrebossat originaris del segle VI. El sostre, recobert per una capa blanquinosa, és l'única part que es va haver de reconstruir, ja que s'havia esfondrat en una època posterior. El passadís acaba en un mur cobert per una volta també original. És un detall curiós, ja que la solució més lògica seria que aquest deambulatori tingués entrada i sortida per ambdós costats, com succeeix en la immensa majoria d'estructures similars. Per algun motiu que desconeixem, però, els constructors de la cripta van decidir deixar tancat aquest costat sud, pel que existeix un únic accés. Al mig del passadís s'obre l'espai central de la cripta: un petit recinte de planta trilobulada. Els tres reduïts habitacles, cadascun amb un finestró per on es filtra una esmorteïda llum exterior, conserven les parets i l'arrebossat originals del segle VI. Fins i tot en podem apreciar el sòcol, amb pintura vermellosa de la mateixa època. A la petita cambra de la dreta es pot veure una tomba rectangular marcada al terra. És evident que aquest era un enterrament especial, possiblement el d'algun personatge sant o d'alguna relíquia que es venerava. Però la tomba va ser profanada ja en una època antiga, i s'ha perdut l'advocació que tenia aquest recinte tan singular.” (11) Malgrat aquest desconeixement, s’atribueix aquestes relíquies a sant Celoni.

 

Criptes monàstiques

 

Les esglésies dels monestirs també acollien criptes. L’interès en posseir relíquies que fossin focus d’atracció de pelegrins era un gran motiu per acollir-les disposar-les de forma prou adient.

 

El monestir de Sant Pere de Rodes conté una cripta excepcional, per la seva estructura i per la seva antiguitat. Sònia Masmartí en dóna acurada descripció: “La cripta de l’església de Sant Pere de Rodes fou construïda aprofitant el mur exterior de l’absis de l’església preexistent. Es troba situada sota l’absis central i la seva planta anul·lar, amb un accés per cada banda del presbiteri, recorda l’estructura d’un deambulatori.”(12) La singularitat ve per la seva disposició que aprofitava el deambulatori com a solució arquitectònica: “[...] la cripta es va construir amb forma de deambulatori, de manera que permetia voltar el mur semicircular a l’interior del qual es conservava el tresor més preuat del monestir. Actualment aquest mur és totalment cec, però podem pensar que, igual que en construccions semblants d’altres santuaris de pelegrinatge, el mur tenia espitlleres i petites obertures per on els pelegrins podien treure el cap o bé introduir unes tires de roba per tal que quedessin impregnades pel poder diví que es desprenia de les relíquies.”(13)

 

Xavier Sitjes, per la seva banda, ofereix un estudi de la cripta del monestir de Sant Benet de Bages: “A Sant Benet la cripta ocupa tot l’espai situat sota l’absis central i el presbiteri antic i, per facilitar la circulació de fidels, té dues escales, una a cada costat, que fan angle a fi de no destorbar l’accés a les grades del presbiteri. Una finestra de doble esqueixada il·lumina i ventila el petit recinte.” La seva funció era clara: “Consta documentalment l’existència d’un altaret central, que va desaparèixer quan va ser treta l’urna de les relíquies de sant Valentí, per anar a ocupar un nínxol de l’altar del transsepte. La volta de la cripta va ser destruïda en alçar el presbiteri. Aleshores aquesta fou convertida en sepultura de monjos, per a la qual cosa van ser inutilitzades les escales d’accés i obert un passadís central, on es baixava per un trapa del paviment de la nau.”(14)

 

Altres tipologies de temples

 

La col·legiata de Sant Vicenç de Cardona, origen del castell, també té una cripta de gran interès. Aquesta construcció ocupa l’espai presbiteral. Joan A. Adell explica: “Sota aquest complex i desenvolupat presbiteri, que té accés frontal  per l’escala (...) que parteix en dos l’escalinata d’accés al presbiteri, i també presenta dos accessos laterals, situats molt i més discretament a la base dels arcs laterals, situats molt més discretament a la base dels arcs laterals de suport de la cúpula. Les tres escales menen a una mena de vestíbul cobert amb volta de canó, al qual s’obren les tres naus de la cripta, cobertes per dotze trams de voltes d’aresta recolzades en nou columnes monolítiques...” (15)

 

Puntualment, també es troben criptes en temples parroquials, de construcció gòtica o barroca, com el de Sant Miquel de Cardona o Sant Jaume de Calaf.

 

La primera, situada al centre històric del nucli urbà de Cardona, sota l’ombra del castell, es va consagrar el 13 de juny de 1398. L’esmentat Joan A. Adell indica el següent: “Sota el presbiteri, poligonal, es construí una cripta on es dipositaren, l’any 1524, els cossos de sant Celdoni i sant Ermenter, procedents del priorat dedicat a ells, a Cellers.” (16)

 

Sota el presbiteri de l'església de Sant Jaume de Calaf també hi ha una cripta, amb doble entrada. Va ser enllestida l'any 1649 en les obres de l’edifici del temple parroquial, dutes a terme durant el segle XVII i que substituïa l’antic d’estil romànic. Preserva les relíquies de santa Calamanda, de gran veneració local, amb confraria pròpia i considerada patrona de la vila.

 

En els darrers temps, la cripta ha estat un recurs arquitectònic que, ocasionalment, ha reforçat la presència de relíquies o cossos sants. El temple – sepulcre de Sant Antoni Maria Claret a Vic n’és un clar exemple. Emplaçat al mateix lloc de l’antic convent mercedari, casa mare dels claretians, l’actual edifici, projectat per l’arquitecte Josep Mª Ribas i Casas i acabat el 1970 acull una cripta on, en lloc preeminent, es pot veure el sepulcre del sant, obra de l’artista gironí Domènec Fita, realitzat en elaborada marqueteria i inspirat en el barroc romà. Les restes de Claret s’hi van dipositar un cop acabat el temple però el sepulcre ocupa el lloc actual des de mitjan 1999. Un vidre glaçat permet entreveure les despulles.

 

Notes:

1 Martí, Josep M. Sacralia antiqua. Barcelona: Arxiu Diocesà de Barcelona, 2014

2 Barral, Xavier. La catedral romànica de Vic. Barcelona: Artestudi Edicions, 1979, p. 56

3 Bracons, J; Terres, M.R. “La Catedral de Barcelona”, dins L'Art Gòtic a Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002, v. 1 [arquitectura] , p. 280

4 Barral, Xavier. Les catedrals de Catalunya. Barcelona: Edicions, 62, p. 32

5 Barral, Xavier. Les catedrals de... [op. cit.]

6 Relato histórico de la traslación de las relíquies de santa Eulália, virgen y màrtir, al sepulcro y cripta de la catedral de Barcelona en 1339. Barcelona: Imprenta de Francisco J. Altés, 1906

7 Bracons, J; Terres, M.R. “La Catedral de...” [op. cit.]

8 Bracons, Josep. “Lupo di Francesco a Barcelona: el sepulcre de Santa Eulàlia i el seu context artístic”, dins L'Art Gòtic a Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, v. 1 [escultura], p. 118-125

9 Orriols, Anna. La Seu de Manresa. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2006, p. 39-31

10 Orriols, Anna. La Seu de... [op. cit.], p. 31

11 Rovira, Joan [et. al.]. La Seu d’Ègara. Les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 2009, p. 107

12 Masmartí, Sònia. Sant Pere de Rodes, lloc de pelegrinatge. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2009, p. 34

13 Masmartí, Sònia. Sant Pere de... [op. cit.], p. 84

14 Sitjes, Xavier. Sant Benet de Bages: estudi arqueològic. Manresa: Gràfiques Montañà, 1975, p. 49

15 Adell, Joan A. Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona. Barcelona: Curial, 1994, p.83

16 Adell, Joan A. Col·legiata de Sant... [op. cit.], p. 91

gallery/1
gallery/2
gallery/3
gallery/5
gallery/6
gallery/7
gallery/8
gallery/9
gallery/10
gallery/11
gallery/13
gallery/dsc08096
gallery/2010 07 22 segon aplec goigistic_0090

Catedral de Vic

Catedral de Barcelona

Sepulcre de santa Eulàlia

Seu de Manresa

Sant Miquel d'Ègara

Sant Pere de Rodes

Sant Benet de Bages

Sant Vicenç de Cardona

Sant Miquel de Cardona

Sant Jaume de Calaf

Sant Antoni Maria Claret de Vic