El Cos Sant de Sant Pere de Casserres

 

El monjos de Sant Pere de Casserres va venerar, entre d’altres relíquies, el Cos Sant o Sant Infant. Com passava a la gran majoria de cenobis benedictins medievals van procurar unes restes sacres com a reclam de pelegrins. A diferència de moltes d’altres, aquestes eren de “collita pròpia”, o de Km 0, com es diu ara, i no manllevades de terres llunyanes ni  relacionades amb cap significada figura religiosa del món cristià.

 

La llegenda atribuïa les despulles a un fill dels Cardona, fundadors del monestir, que hauria pronosticat la seva mort pocs dies després de néixer. Amb prematura capacitat de parla, hauria recomanat lligar el seu cos a un equí cec. La seva mort, a lloms del pobre animal, indicaria on calia fundar un monestir dedicat a sant Pere. El punt elegit fou l’extrem d’un pronunciat meandre del riu Ter que va acollir la pietosa construcció i els seus devots habitants.

 

La constància documental de la presència i devoció a la relíquia apareix el 1554 quan va visitar-lo Segimon Farreres, vicari general del Bisbat de Vic. La veneració al Cos Sant és present al recull que va fer Pere Gil al voltant del 1600, però el va anotar a la segona part, on constaven aquells sants que no eren oficialment canonitzats però sí “reverenciats com a sants”. En canvi, no va aparèixer en una obra contemporània de l’anterior redactada per Antoni Vicenç Domènec.

 

Més extensa és la referència que va fer el jesuïta Bernat Bolós, el 1736, en un manuscrit que fa uns deu anys va transcriure el Dr. Antoni Pladevall. Bolós, en un relat descriptiu dels diferents aspectes del monestir i la seva història, va indicar que un “armari de les relíquies” acollia el cos momificat de l’infant. Es trobava entre d’altres vestigis de renom i de diversa procedència com un queixal de sant Pere o una ampolleta de llet de la Mare de Déu, però les superava en fama. Aleshores es conservava gairebé incorrupte i en paraules del religiós “causava espant y admiració”.

 

El renom de miracler del Cos Sant era reconegut pel territori de l’entorn. Ocasionalment, en una severa sequera, l’havien baixat a tocar l’aigua del riu Ter i la pluja havia caigut abundosament. El cotó que embolcallava la fràgil còrpora tenia propietats curatives per a la sordesa i la ceguera.

 

Tot i la seva anomenada, l’autenticitat de les relíquies l’havia posat en dubte el mateix bisbe Josep Torras i Bages. En la visita del 27 d’octubre de 1904, el bisbe va desaconsellar mostrar-li culte com era tradicional i “guardar-les decentment”, però no com a relíquies d’un sant. D’aquesta forma, la mirada escèptica del prelat era suficient per posar en dubte unes relíquies mancades d’una comunitat defensora. El progressiu abandonament del temple i annexos va convertir l’antiga veneració en curiositat morbosa fins a la sostracció de la menuda despulla.

 

Més enllà de la consideració de santedat reconeguda i mantinguda durant segles, l’esmentat Dr. Pladevall ha considerat la possibilitat que la presència d’aquest cos fos l’indici de la supervivència d’antics rituals. En èpoques prehistòriques i iberoromanes, com s’ha constat al Camp de les Lloses de Tona, hi havia el costum d’enterrar infants, amb desig de purificació i  protecció, al terreny de les llars i edificis importants en construcció.

 

En qualsevol cas, seria ben escaient fer una anàlisi antropològica de  les restes que es conserven per, almenys, dur algunes certeses a una tradició que es troba als llimbs de la santedat.

 

Publicat a El 9 Nou

gallery/dsc00965_0208
gallery/dsc00969_0212