DULIA

Web de Joan Arimany i Juventeny

Formació en línia sobre la figura de Sant Miquel dels Sants

gallery/SMS logo - copia

El camí caps als altars i posterior veneració

 

Per enllaçar el relat des del moment de la mort de Fra Miquel dels Sants amb la celebració de la seva beatificació i posterior canonització, hi ha un acurat i detallat article signat amb les inicial E.J. (que es podria suposar que es tracta de Mn. Eduard Junyent) publicat l’any 1935 a la Gazeta de Vich. Queda transcrit el més fidelment possible:

 

El sepulcre de Sant Miquel dels Sants

 

Quan hom llegeix les testimoniances aportades en el procés de Valladolid que es refereixen a la mort i sepeli de Sant Miquel, causa admiració la clamor universal aixecada pel tumulte popular que es congrià entorn de les despulles del Sant, amb el desig que tothom tenia de veure les i venerar-les.

El Sant havia entregat plàcidament la seva ànima a Déu a les primeres hores de la matinada del dia 10 d'abril de 1625 . Pocs moments desprès ei cadàver, amortallat amb l'hàbit trinitari, era baixat de la cel·la i transportat a una cambra del claustre amb la finalitat de donar-li sepultura aquell mateix dematí. Però abans que els mateixos frares se’n donessin compte ja hi havia una gran multitud que afluïa des de la ciutat i picava a les portes de! Convent perquè se’ls deixés veure el cos del Sant a qui tothom aclamava. No hi hagué més remei que deixar hi penetrar les persones, cada moment en nombre major, de tal manera que per tal d'acontentar a tothom es decidí de transportar el cadàver a l'església, contra el parer de Ia comunitat que hagué de desistir de fer-li el sepeli.

Es posà el cadàver dintre la capella major tancada per una reixa, però tal fou el tumulte que es promogué que- a les batzegades de la gent que volia acortar  s'hi, el pany de la reixa cedí i, obertes les portes per l'embestida, tothom penetrà a l'interior rodejant les despulles. No contenta la devoció popular de tocar hi rosaris i medalles s'atreví a retallar li troços del hàbit per a guardar com a relíquies, de tal manera que, segons declaració d'infinitat de testimonis, calgué posar-li un altre.

Major fou e! tumulte i clamoreig que es suscità a la tarda a l'hora del sepeli. Es formà el seguici fúnebre donant la volta per l'exterior del convent a fi que tothom pogués veure el cos de! Sant; però amb el desig d'aproximar s'hi, seguit de contínues aclamacions, no hi hagué manera de procedir avant. Tothom volia restar amb alguna relíquia seva retallant troços del seu hàbit. De !a manera que es pogué s'entrà el cadàver al convent i es sebollí depressa per evitar major clamoreig. En un clot a terra d'una cambra propera a la sagristia, fou depositat el cadàver cobert només amb la mateixa mortalla negra del baiard, sense temps a posar li un altre hàbit, i tot tapat de terra al damunt.

 

***

 

Com que la bona olor de santedat deixada per les virtuts i records de Fra Miquel, excitava més i més cada dia la veneració dels fidels i per altra banda es parlava ja d'obrir les informacions sobre la seva santedat, els frares trinitaris decidiren traslladar les despulles a una tomba més digne i adequada. Per això obriren un arcosoli en la paret mitgera de l'altar major de l'església que el separava de la sagristia, i hi feren una tomba, vista només per la part de l'altar i closa per l'altra banda, la qual contenia un nínxol aixecat del pla de terra.

El dia 5 de maig hi foren traslladades les despulles, amb assistència del bisbe de Valladolid, D. Alonso Gallo. Una vegada tret el cadàver de la primitiva sepultura, el trobaren que es conservava encara sencer i flexible com ho havia estat vint-i- quatre dies abans en el dia del seu enterro i que tot ell despedía un baume especial; sols s’havia ennegrit un mica a causa del tint de la mortalla amb què l'havien cobert. Aquesta fou suprimida; li revestiren un hàbit i, posat dintre una caixa, fou col·locat en la nova tomba.

Amb això augmentà encara la devoció popular, puix era continua el seguici de malalts en demanda de salut, de guarits en acció de gràcies i de fidels amb ciris i presentalles, que degueren suprimir-se quan Urbà Vlll donà el conegut decret sobre la veneració als sepulcres dels Servents de Déu encara no declarats tals per l'Església.

Conta la Crònica de l'ordre trinitària que, dotze anys després de la mort del Sant, en 1637, tou obert el sepulcre pel P. general. Fra Isidre de Sant Joan i es vegé que encara el cos es conservava completament sencer.

Vint-i-quatre anys després, els pares trinitaris mudaren de residència a Valladolid, i abandonaren el convent habitat fins aleshores per passar a un altre de construït a la ciutat. Amb aquest motiu els calgué traslladar també el cos de Sant Miquel de la segona sepultura que ocupava l'altar de l'església vella, a la nova església. S'hi trobà present el biògraf del Sant, Fra Josep de Jesús Maria, que era aleshores provincial. El trasllat tingué lloc a 23 de febrer de 1661 . Ell conta que el cadàver encara es conservava incorrupte i sencer, cosa de la qual tots els presents s'admiraren i es mogueren a més devoció.  Se’l canvià de caixa i es posà en una altra de pi, sense cap ornamentació, dintre un clot obert en el pla del paviment de l'església, pròxim als graons del presbiteri, cobert per una senzilla llosa amb una inscripció sense cap elogi.

Deu anys més tard quan es feu el procés dit de ‘non cultu’, el Vicari General de Valladolid i jutge comissionat, D. Dídac Valpuesta i Oviedo, podia testificar a 14 de març de 1682 , que entorn del sepultura de Fra Miquel no hi hagué ni hi havia res que demostrés haver-se’l donat culte i veneració.

Altre vegada calgué traslladar les venerables despulles del Sant, gairebé un segle més tard, quan amb motiu d'haver construït els trinitaris una nova església volien portar a ella el cos que reposava en l'església vella. A 17 de setembre de 1763 es demanà el corresponent permís a la S. Congregació de Ritus que els fou concedit, amb un Breu que executà el Bisbe de Valladolid D. Isidor Cosio de Bustamante els dies 24 i 25 d'abril de 1764 . Obert el sepulcre, no trobaren el cos sencer com les vegades anteriors, a causa de la humitat del lloc i del pes de la llosa que el tancava, que feia més de 180 arrobes, que amb la seva pressió constant durant tants anys havia contribuït a esclafar-lo i a ajudar la destrucció que operava la humitat i la calç emprada en fer la tomba. Solament es trobà fresca i suau la massa del cervell, en mig dels ossos del crani esberlat. Recollides les despulles en una altra caixa, fou aquesta depositada en una tomba oberta en el paviment de la nova església, a la part de l'evangeli, en fel presbiteri.

Havia arribat l'hora de les honorificències a les despulles del Sant quan l'Església li atorgava el títol de Beat. Amb motiu de l'acte de la beatificació que es preparava a Roma, la S. Congregació de Ritus expedí, a 21 de novembre de 1778 , una ordre pontifícia adreçada al bisbe de Valladolid per extreure del sepulcre una relíquia dels ossos.

El prelat vallisoletà complí, a 22 de febrer de 1779 , l'ordre i instruccions donades per la Congregació de Ritus, i exhumat darrera vegada el sepulcre de Fra Miquel, separà com a relíquia l'os anomenat húmer corresponent al braç dret que fou tramès a Roma, i que posteriorment, com veurem, és el que, donat a la ciutat de Vic, es conserva i venera a l'església dels Trinitaris. Aleshores la resta del cos es tancà en una caixa segellada, fins que arribada la beatificació, les venerables relíquies fossen posades en una urna costejada pel Bisbe de Valladolid.

 

***

 

No estem més informats sobre les vicissituds seguides a Valladolid respecte el sepulcre de Sant Miquel.

Actualment les relíquies del cos es conserven tancades dintre una urna en forma de pastera, col·locada  en la capelleta superior del retaule  dedicat a Sant Miquel en una capella de l'església de Sant Nicolau, que fou la dels pares trinitaris, expulsats en 1835 . L'estil del retaule i la mateixa disposició de l'urna fan entreveure com a possible que els pares trinitaris haurien aixecat aquell altar a nostre Sant després de la beatificació; de manera que en l'urna actual es versemblant que tinguem la que a despesa del bisbe val·lisoletà serví per a contenir les relíquies honoroficades. El convent i església abandonats, sense la comunitat trinitària que més afecte podia dur al Sant, la distància del temps en què visqué que també feia que ja no parlés tant al cor dels vallisoletans, i la incúria posterior, malgrat esdevenirse la canonització del Sant en 1862, han fet tot plegat que el culte a nostre Sant compratrici, aturat externament en el seu propi altar s'ha anat aperdeuant i minvant, de tal manera que ha restat gairebé  abolerta la famosa confraria de Sant Miquel que hi era establerta i l'únic culte que avui se li dóna és el de la novena per la seva festa i encara poc concorreguda.

Esmentem encara ei fet que l'urna de les relíquies degué ésser oberta quan s'aproximaren les festes de Canonització en 1862 . Més darrerament consta que les relíquies foren verificades per l'arquebisbe de Valladolid, Dr. Benet Sanz i Forés, a instància del Bisbe Morgades qui li demanà una relíquia insigne per a la Catedral de Vic.

En la verificació feta a 17 d'agost de 1889, es trobaren els ossos molt esmicolats igual que el crani; el més sencer de tots fou el d'un fèmur es el que enviat aleshores a Vic, es conserva avui en nostra Catedral.

Causa desolació i oprimeix l'esperit veure l'abandonament en què es troben a Valladolid les despulles glorioses, encara que tan malmeses, de nostre Sant compatrici, posades sense cap distinció, ni epígraf al cim d'un banal retaule, dintre una urna carrinclona, i en una església habitualment tancada.

Quan s'aproximaven les festes de la canonització, ja el periòdic vigatà ‘El Ausonense’ es planyia de l'abandonament. Per això no es estrany que aleshores els vigatans es preocupessin de veure si es podien dur a Vic; de fet es parlà ja pel febrer de 1862 que l'alcalde en nom de la ciutat faria l'expedient necessari.

Ja hem vist com més tard s'hi interessà el Bisbe Morgades, gràcies a la gestió del qual es pogué rescatar la part insigne més sencera que restava. En diversos temps les ànsies del devots de Sant Miquel s'han preocupat de poder obtenir tot lo que resta a Valladolid i no han mancat gestions en aquest sentit que celebraríem poguessin tenir bon èxit.

 

[Junyent, Eduard]. “El sepulcre de Sant Miquel dels Sants”, Gazeta de Vich, n. 4590, 5 de desembre de 1935, p. 1-2 (podeu llegir-lo de l'original tot clicant damunt la imatge superior)

gallery/Gazeta
gallery/Fletxa