El ‘cotó’ dels sants: una relíquia per contacte

 

Actualment, després dels Oficis de festa major d’algunes parròquies, es lliura als devots un cotó degudament ensobrat, o degudament protegit, com a relíquia per contacte. És un costum que només tinc identificada a comarques gironines. 

L’origen de l’atribució de propietats miraculoses a bocins de cotó podria tenir relació amb la devoció a sant Narcís, patró de Girona. Encara ara, per la festivitat del sant celebrada el 29 d’octubre, es lliura als fidels el corresponent cotó de sant Narcís. En l’obra Vida, milagros, y martirio de S. Narciso, hijo, obispo y patron de la Ciudad de Gerona escrita el 1678 s’esmentava que, segons la tradició, una de les ferides que van causar la mort del prelat gironí era situada al turmell d’una cama i que, en el seu cos mantingut incorrupte durant segles, sagnava com si s’hagués provocat aleshores. Per regular el flux de sang, se li aplicaven bocins de cotó fluix. Aquest cotó tenia propietats miraculoses: [...] se repartía despues con los devotos del Santo, y aplicado al oido, ó a otras partes lesiadas del cuerpo, maravillosamente unos, y otros quedan remediados” (Vida, [1795]: 92); i s’esmentaven diferents casos d’aquesta facultat de la fibra. A l’actualitat, es tracta de cotó beneït.

Un altre cas, força semblant, l’esmentava el folklorista Joan Amades quan descrivia el ritual que es feia a la funció religiosa de la tarda de la festa Major de Ripoll dedicada a sant Eudald: “[...] beneïen volvetes de cotó que havien tocat la relíquia del sant i les repartien als fidels. Hom els atribuïa la virtut de guarir de mal d’orelles (Amades, 2001: 593) ”. Ramon Bonet explicava aquesta tradició: “A la diada del Sant, es beneeix, a la funció religiosa que se li dedica a la tarda, cotó fluix, que el poble l’anomena Cotó de sant Eudald, i que utilitzen els devots del sant patró per al guariment de varis mals, principalment els de la sordera i mal d’orelles”. Bonet indicava, però, que el procediment havia canviat: “Antigament es feia tocar el cotó pel propi crani de St. Eudald, ja que, com hom sap, el cap de Sant Eudald no es troba amb les demés relíquies sinó dintre del mateix crani de plata del bust, tenint una portelleta a la seva part posterior, mitjançant la qual es posava en descobert la testa de Sant Eudald, mes el Sr. Bisbe ho privà sellant la portelleta” (Bonet, 1949: 132).

Mentre que a Ripoll es dóna un cotó simplement beneït, a Camprodon mantenen de la forma ancestral de mantenir aquesta fibra en contacte amb les restes de sant Patllari. Uns dies abans de la festivitat del patró camprodoní, el 21 de juny, un grup de devotes extreuen el cotó tot separant la mitra de del conjunt del bust d’argent; el substitueixen per cotó nou que restarà fins a l’any següent per impregnar-se de les propietats atribuïdes a les relíquies que, en aquest cas sí, es poden veure i tocar a partir d’una petita obertura a la part posterior. Amades va recollir que sant Patllari era considerat advocat pel mal d’orella, malgrat que no feia referència a aquets cotó; en canvi esmentava una pedra, com consta en els goigs del sant, que el malalts de la vista es passaven pels ulls.

I a Olot, a l’església de Sant Esteve d’Olot, on han rebut veneració les relíquies de santa Sabina també hi havia aquest ritual. En una urna de plata que guarda el seu cap, ossos principals i part de la seva sang. Es tractava d’una de tantes  restes sacres que s’atribuïen a màrtirs cristians enterrats als antics cementiris de Roma, en concret del Ciríac. El 6 de desembre de 1667, el provincial dels jesuïtes, Jacint Piquer les havia obsequiat  a diversos comissionats d’Olot. La tradició recomanava, en cas de sequera, acompanyar les relíquies de santa Sabina a l’església del Tura on testaven fins que queia la pluja. Havia estat fundada una confraria dedicada a aquesta santa que fou concedida, el 1684, pel papa Innocenci XI (Paluzié, 1860: 150). Josep Murlà, en estudiar aquesta santa a La comarca d’Olot i la seva veneració esmentava el mateix procediment: “Després de la processó, i posteriorment de l’ofici, s’efectuava la distribució del ‘cotó de Santa Sabina’ , que havia estat beneït i al qual s’atribuien virtuts guaridores de les malalties d’orelles. Calia, això sí, posar-hi moltíssima fe. Aquest cotó, que s’obtenia fent una almoina, ja es distribuïa al començament del segle XVIII i el costum devia arrencar força anys abans. Es presentava dins un embolcall de paper de color, ben plegat, en el qual s’havia estampat un gravat de la imatge de la santa. La tradició de beneir-ne i donar-ne es va mantenir fins a temps molt recents, ja ben entrada la segona meitat del segle XX, quan la devoció afluixà i la festa passà a ser una simple commemoració religiosa, com tantes altres  al llarg de l’any” (Murlà, 2014: 43).

 

Notes:

AMADES, J. (2001) Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, v. 3

BONET, R. (1949) Vida i culte de sant Eudald, patró de la comtal vila de Ripoll. Ripoll: Impremta Bonet

MURLÀ, J. (2014) “Santa Sabina, l’altra patrona d’Olot”, La comarca d’Olot, n. 1753, 28 d’agost de 2014, pp. 39-43

PALUZIÉ, E. (1860). Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes, su historia civil, religiosa y local. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepís

Vida, milagros, y martirio de S. Narciso, hijo, obispo y patron de la Ciudad de Gerona [1795]. Girona: Imprenta Real, antes Bró

gallery/dsc06203
gallery/dsc07170

Escolans repartint el cotó de sant Eudald

El cotó de sant Patllari mentre està en contacte amb les relíquies autèntiques

gallery/n

Bossetes de cotó de sant Narcís de diferents èpoques

gallery/s

Bossetes de cotó de santa Sabina diferents èpoques