Fitxa 1

Les relíquies de sants: què són, tipologies i significació per al cristianisme

 

Les relíquies de sants i santes són les restes físiques del cristians canonitzats, reconeguts com a beats i com a sants, per l’Església catòlica. La seva presència ha estat motiu de devoció especial en els temples eclesiàstics i han rebut, popularment i de forma institucional, una especial veneració. No totes les relíquies, però, han merescut la mateixa consideració i han existit i existeixen diferents nivells segons la seva entitat.

 

L’element sagrat en context profà

Els estudis antropològics situen el fet religiós com a propi de l’ésser humà, tant des de la construcció individual com des de la formació d’estructures socials col·lectives. Així, per una banda, Émile Durkheim definia la religió Així: “Un sistema solidari de creences i de pràctiques relatives a coses sagrades, és a dir separades, prohibides, creences i pràctiques que uneixin en una mateixa comunitat moral, anomenada Església, tots aquells que s’hi adhereixen” (Durkheim, 1987: 69). Per altra banda, Lluís Duch feia la següent afirmació: “La religió és l’articulació sociocultural de les disposicions predonades de l’ésser humà, la qual en cada temps i cada espai concrets atorga sentit a la totalitat de l’existència humana” (Duch, 1997: 91). I, finalment, Clifford James Geertz defineix la religió tot destacant-ne diferents atributs: “Una religió és un sistema de símbols que treballa per establir vigoroses, penetrants i duradors estats anímics i motivacions en els homes formulant concepcions d’un ordre general d’existència, revestint aquestes concepcions amb una aura d’efectivitat tal que els estats anímics i motivacions semblin d’un realisme únic” (Geertz, 1996: 89).

A través d’aquest tipus de concepcions, s’articulen formes de relació entre el subjecte i la construcció figurada que constitueixen les expressions del sentit religiós. Mitjançant la fe s’estableixen actituds i sentiments que pretenen enfortir la vinculació humana amb la divinitat per tal de rebre’n els beneficis que en deriven.  Quan aquest enllaç s’estableix, segons Mònica Miró (2003: 356-357) esdevé l’anomenada experiència religiosa.

Així es constata que hi ha moments i situacions de contacte entre l’àmbit sagrat –propi del context sobrenatural, transcendent i invisible- i l’àmbit profà –relacionat amb el món natural, material i visible. Aquestes ocasions permeten generar una comunicació entre el creient i la seva creença que poden ser iniciats per ambdues parts. Si és el primer qui comença –que pot adoptar múltiples formes i manifestacions- sorgeix l’oració i la pregària; si és el món diví qui ho fa, fora del control humà, sorgeixen exemples que indueixen a pensar, més aviat, en la credulitat. Exemples d’aquests són els llocs sagrats –els quals s’identifiquen per senyals, prodigis i presagis-, els oracles i endevinacions –que permeten la clarividència i facultat d’albirar el futur- i els miracles o fets sobrenaturals (Miró, 2003: 361-368). I, com deia Josep Ferrater Mora “la revelació és una manifestació de Déu a l’home que té lloc en un moment determinat, essent per això un fet ‘històric’ (Ferrater,1984: 2835).

Per a moltes persones, diu Miró, hi ha una relació estreta entre allò sagrat i allò profà  i “allò que és tremendum, ominosum o mirum pot fer la seva aparició en éssers, objectes o esdeveniments del món natural” (Miró, 2003: 358). Precisament, un exemple d’aquest contacte es dóna en les relíquies de sants. La mateixa autora manifesta: “Les relíquies es poden entendre també com una resta sobrenatural, sagrada, que fa acte de presència en la vida quotidiana de les persones”; i acaba afirmant:  “[...] de fet, una interpretació d’un fenomen tan complex com el culte a les relíquies no es pot deslligar de l’animisme ‘primitiu’, que atribuïa una força particular a personatges excepcionals i a les seves restes corporals” (Miró, 2003: 371). Com ja deien les paraules d’Émile Durkheim: “La idea d’ànima sembla que ha estat contemporània de la humanitat i que ha tingut, des de bell antuvi, tots els seus caràcters essencials, fins al punt que l’obra de les religions més avançades i de la filosofia s’ha limitat gairebé només a depurar-la, sense afegir-hi res de veritablement fonamental” (Durkheim, 1987: 255).

 

La santedat

El cristianisme, i més especialment l’Església Catòlica, ha contemplat l’existència d’un selecte grup dels seus fidels difunts: les santes i els sants. Són, en veu d’Antoni Pladevall, persones especials:“[...] que han excel·lit per les seves virtuts i assimilació a Crist. Això els ha merescut l’honor d’ésser considerats com a gaudidores del premi de la salvació prop de Déu, i el d’ésser proposats com a exemple i model dels qui encara ens trobem en aquest món”; i afegeix: “[...] són, per tant, exemples de virtuts i a la vegada un estímul  i uns intercessors per als creients” (Pladevall, 2007: 251). Mònica Miró explica, tot parlant de “déus humanitzats i homes divinitzats”, que aquesta paradoxa es verifica quan en un individu es barregen la idea de profà i sagrat, i quan es mostra dotat de capacitats que poden influir al seu voltant com si es tractés d’una divinitat (Miró, 2003: 382).

La santedat, però, a més de paradoxal no deixa de ser un concepte ambivalent que provoca, per una banda, reconeixement i devoció i, per altra banda, respecte, recel i prevenció. En aquest sentit, el cristianisme va beure de la idea de santedat del judaisme, en què la divinitat assumia un poder omnipotent però temut. Déu no es mostrava mai si no era de forma indirecta i que sovint demanava sacrificis. El Levític, tercer llibre de la Bíblia, recull diverses mostres de la santedat de Déu i de la santedat del poble d’Israel pel fet de ser el poble elegit: “Perquè jo, el Senyor, sóc el vostre Déu. Manteniu-vos sants i sereu sants, perquè jo sóc sant...” (Lv, 11,44). En aquesta línia els cristians van continuar qualificant-se de sants, per la triple via de ser fidels a Déu, a Jesucrist i a l’Esperit Sant. Els apòstols, també sovint, es van referir al “poble sant” quan es esmentaven la comunitat seguidora de Crist. Però ara no es tractarà, com en la religió jueva, d’una pertinença per naixement, sinó que serà una participació voluntària o desitjada mitjançant el sagrament del baptisme.

I és que l’Església s’ha seguit definint com a “comunió dels sants” en dos sentits: unió de coses santes i unió de persones santes. De fet, la fe catòlica recull, en la seva darrera edició del Catecisme i en la seva interpretació “del Nou Testament i de la Tradició”, com Adam i Eva van ser creats en estat de “santedat” pel fet de ser fruit directe de Déu (Catecisme, 1993: 93). Aquesta santedat la van perdre arran del pecat original. La pèrdua, però, no va ser absoluta i la naturalesa humana no va resultar corrompuda totalment (Catecisme, 1993: 99).

La redempció prové del baptisme, segons l’obra esmentada, que “esborra el pecat original i torna a decantar l’home cap a Déu” però “les conseqüències per a la naturalesa humana, afeblida i inclinada al mal, persisteixen en l’home i el criden a una lluita espiritual” (Catecisme, 1993: 99). És per això que s’interpreta que “damunt la terra, l’església està dotada d’una santedat autèntica, però imperfecta. Els cristians, com a membres de l’església que són, la santedat perfecta encara han d’adquirir-la. Precisament la victòria assolida per part dels sants en aquesta lluita, és allò que els permet recuperar la completa santedat.

 

Definició de relíquia

El Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll ofereix,  com a segona accepció de relíquia, la següent definició: “Allò que resta del cos, vestit, mobles, etc., d'un sant, o de coses sagrades, i que es conserva a efectes de veneració” (Diccionari, 1939: 323). De forma molt semblant, Enric Moliné ho recull a Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya: “Restes mortals, o part d’aquelles, d’un sant o d’una persona considerada santa. Vestit, instruments, etc. que usà durant la seva vida” (Moliné, 2001: 223).

En obres especialitzades es troben matisos que cal tenir en compte, especialment per conèixer com les considera la mateixa Església catòlica. El Diccionari litúrgic de Josep Braun, publicat en català el 1925, definia relíquia amb aquestes paraules (Braun, 1925: 228):

“Les restes de sants i benaventurats. Es distingeixen relíquies en sentit estricte (relíquies primàries), relíquies en sentit més ampli (relíquies secundàries) i relíquies en sentit més ampli que es pugui comprendre. Entre les primeres es compten les relíquies del cos (de corpore), entre les segones els objectes i els utensilis que en més relació estaven amb el sant: cadenes, vestits,, els utensilis dels quals es servia, i entre les relíquies en el darrer sentit tot ço que d’alguna manera ha estat en contacte amb el sant o benaventurat, encara que sigui d’una manera molt remota; com són els embolcalls de les relíquies, dits brandea, etc.”.

Braun aportava, però, una altra definició complementària, en aquest cas de relíquies insignes:

“Segons diverses decisions de la Congregació de Ritus són relíquies insignes el cap, el braç (braç i avantbraç) o la cama d’un sant; el cor, la llengua i la mà ho són quan són íntegres i també ho és aquella part del cos en la qual el màrtir va sofrir el martiri, mentre no sigui massa petita”.

És a dir, es dividia entre insignes i no insignes d’acord amb la seva representat, mida i significació.

Se solen identificar en llatí, ja sigui en els documents o en els petits bocins de pergamí, per la seva naturalesa amb la preposició llatina ex (de..., provinent de...).

Actualment, les relíquies es classifiquen, malgrat que no s’aparta gaire del text de Braun, nominalment diferent i es distingeixen diverses classes (Klein, 2000):

  • Relíquies de primera classe: són aquelles relacionades directament amb la vida de Jesús i les restes físiques dels cossos dels sants.  Així, de les primeres es poden trobar, entre d’altres, les següents: ex lignum Crucis D.N.J.C (de la fusta de la Creu de Jesucrist Nostre Senyor), ex Sindone D.N.J.C (del sudari de Jesucrist Nostre Senyor), ex praesepi (del pessebre)o ex spinae coronae (de la corona d'espines). De les de sants: ex ossibus (dels ossos), ex carne (de la carn), ex sanguine (de la sang), ex praecordis (de l’estomac / de l’intestí), ex tela imbuta sanguine (d’una tela impregnada de sang,), etc.
  • Relíquies de segona classe: són els objectes que duia el sant, com elements del seu vestuari habitual, i els objectes que feia servir: ex pallio (del mantell), ex velo (del vel), ex habitu (de l’hàbit), ex indumentis (de la roba), ex arca sepulchralis (de la tomba).
  • Relíquies de tercera classe: objecte que ha entrat en contacte amb les relíquies de primera classe i que solen ser peces de tela que se’ls ha fet d’estar en contacte amb el cos del sant. Aquest és un tipus molt antic; en molts sepulcres de sants se solia deixar uns forats per on, els pelegrins, introduïen unes peces de roba (brandea), que tocaven les restes i, així, suposadament adquirien les seves propietats i se les podien endur com si fossin veritables relíquies.
  • Relíquies de quarta classe: semblant al cas anterior però que han estat contacte amb les relíquies de segona classe.

Aquestes dues darreres tipologies poden explicar la proliferació, per exemple, d’estelles de la Creu o la gran distribució de targetes amb petits bocins de roda d’un mateix sant o mateixa santa.

Finalment, hi ha un altre tipus que es podrien definir com a relíquies formals o d’escenari, que representen un objecte de veneració, o que tenen una relació atemporal amb els escenaris de la vida del sant, com poden ser ex olivis Gethsemane (d’una olivera de Getsemaní) o ex petra / ex terra Calvarii (d’una pedra / de la terra del lloc del Calvari) o ex terra catacombe (de la terra de les catacumbes); igualment s’hi podia comptar l’oli que cremava a les llànties votives davant els sepulcres de sants i que els pelegrins s’enduien en ampolletes de plom. Dins aquest grup, en l’àmbit català, es troben les mides o mesures que, en forma de cinta o perfil dibuixat, pretenen tenir la longitud d’una venerada imatge mariana, d’un santcrist determinat o de la forma de la sabata de la Mare de Déu.

 

Bibliografia:

Braun, Josep (1925). Diccionari litúrgic. Barcelona: Foment de Pietat Catalana.

Catecisme de l’Església catòlica (1993). Barcelona: Coeditors catalans del catecisme.

Diccionari català-valencià balear (1969). Palma de Mallorca: Gráficas Miramar, 1969, v. 9

Duch, Lluís (1997). Antropologia de la religió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat : Barcelona.

Durkheim, Émile (1987). Les formes elementals de la vida religiosa. Edicions 62 : Barcelona.

Ferrater, Josep (1984). Diccionario de filosofia. Madrid: Alianza, 1984, p. 2.835

Geertz, Clifford (1996). La interpretación de las culturas. Barcelona: Gedisa, 1996, pàg. 89

Klein, Peter [ed.] (2000). The Catholic Source Book: A Comprehensive Collection of Information about the Catholic Church.  Dubuque: Harcourt  Religion Publishers.

Miró, Mònica (2003) .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” dins Antropología de la religión. Barcelona : Editorial UOC.

Moliné, Enric (2001). Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, v. 3.

Pladevall, Antoni (2007). Història de l’Església a Catalunya. Barcelona: Claret, 2007, p. 251