FITXA 4

Relíquies dels sants històrics: fets i vicissituds

 

Els sants històrics són aquells que, de forma indubtable, és té la certesa de la seva existència real i física a Catalunya segons referències documentals. En aquest sentit, s’agrupen per la seva condició: màrtirs, bisbes, fundadors, destacats membres d’ordes religiosos.

Els màrtirs, cristians que havien lliurat la seva vida en defensa de la fe, van ser considerats els primers sants. Posteriorment, en acabar-se les persecucions promogudes per les autoritats romanes, van ser considerats dignes de santedat els ascetes i altres personatges de vida virtuosa, amb la denominació de ‘confessors’; les dones eren designades com a ‘verges’ o, en cas d’haver estat casades, ‘vídues’. Aquest costum arriba a l’edat mitjana moment en el qual, les diòcesis i els monestirs promouen els més destacats prelats o els seus fundadors cap a la veneració pública. Fins aleshores, era la devoció popular la que indicava qui era santa o sant per la forma com se’l tenia en compte en les oracions.

Aquest darrer és el cas, per posar-ne un, de sant Bernat Calbó, bisbe de Vic (1223-1243). Des de la seva mort, el seu sepulcre es va convertir en lloc de pelegrinatge. En aquella època es van recollir, en documentació conservada a l’Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic, fins a 104 miracles obtinguts per la seva intercessió. No seria però, després de molt intentar-ho, canonitzat oficialment fina a 1710. Es considera el darrer sant per “aclamació popular”. Una anys abans, a finals del segle XVII ja se li havia dedicat una capella pròpia a la catedral de Vic.

A partir del segle XII, el papa de Roma va agafant protagonisme en la designació de sants i acaba, amb la seva cúria, per tenir l’exclusivitat en aquest procés. Des de la institució de la Congregació dels Ritus i de la Instrucció Causarum canonizationis, establerta el 1588 per Sixt V, fins a la definició de la normativa Divinus perfectionis Magister de 1983, per Joan Pau II i en mans de la ‘Sacra Congregació de les Causes dels Sants’ s’estipulen els procediments corresponents.

El procés ha quedat definit, a grans trets, de la manera següent: quan un membre difunt de l’església se suposava digne de ser considerat sant o santa, a instància de la diòcesi a la qual pertanyia, entra en una causa que consta de tres grans fases. El primer pas indica que la Congregació del Ritus o de les Causes dels Sants i el mateix Papa, estan segurs de la dignitat del Servent de Déu i el nomenen Venerable. L’expedient pot seguir amb el procés de beatificació pel qual cal comprovar la intercessió del servent de Déu en un miracle (que no és necessari en el cas d’haver mort en martiri, com és el cas dels religiosos i laics morts per la Guerra Civil, de les beatificacions col·lectives de 2007 a Roma i 2013 a Tarragona ), en el qual es reconeix la possibilitat de la veneració pública –circumscrita a la seva diòcesi- de la persona qui passa a ser reconeguda com beat o beata. Finalment, superades unes intenses investigacions i, generalment, molt de temps, s’arriba a la canonització per a la qual cosa es constata l’autenticitat d’un altre miracle; aleshores ja pot ser considerat sant o santa i objecte de culte universal.

Cal tenir en compte que la denominació beat/a que perdura, en alguns casos, des d’època medieval, equival al de sant/a actuals. És el cas del beat Miró de Tagamanent, per exemple, venerat al monestir de Sant Joan de les Abadesses.

En els processos, a nomenats pròpiament “causes”, de beatificació  i canonització se sol fer un reconeixement de les restes de futur/a sant/a. En aquest moment, s’extreuen algunes partícules físiques per aportar-les als reliquiaris destinats a la seva futura veneració.

El ritus de la canonització, segons el Catecisme de l’Església catòlica, esdevé quan es fa la proclamació solemne de la virtut “en grau heroic” i la vida fidel a la gràcia divina, i quan es reconeix la santedat que existeix en aquesta gràcia. És a dir, l’Església no fa sants sinó que reconeix aquelles persones que Déu ha triat per ser exemples per a la resta de fidels.

Evidentment, pel fet de tractar-se de personatges històrics (tot i que en algun cas de l’antiguitat tardana i època medieval fins i tot es dubta) és comprensible que existeixin relíquies.

Els sants històrics tenen associats els llocs on van viure. Les cases natalícies s’han convertit, generalment, en espais per al seu record. Els seus sepulcres, situats en temples eclesiàstics, són destí de pelegrinatges. En alguns casos, en els més recents és menys probable, ja hi ha esglésies dedicades al seu nom i de les que en són titulars.

En els actes de beatificació i canonització (se solien celebrar ambdós al Vaticà però amb el papa Francesc els primers es fan a la diòcesi relacionada amb el/la futur/a beat/a) es lliura, a les personalitats més distingides especialment religioses, un estoig amb un medalló (que pot tenir formats diversos com el de creu o curcular) amb una relíquia (ex ossibus o ex indumentis segons la categoria) i el corresponent document d’acreditació de la seva autenticitat.

En les darreres dècades ha esdevingut molt habitual que els “nous” sants siguin fundadors de congregacions o instituts religiosos. A més d’un acte religiós, una canonització té un component ‘polític’ indubtable. Les congregacions consideren un honor que els seu fundador o la seva fundadora tingui la categoria de sant o santa. Per aquest motiu s’imprimeixen les modestes targetes amb, habitualment, bocins de roba amb una oració. S’entén que un i altre element promouran la veneració del sant o de la santa i es produirà el desitjat miracle que, després de la detinguda, investigació, facilitarà la proclamació desitjada.

 

Sant Antoni Maria Claret a l’epicentre

La figura de sant Antoni Maria Claret és una de les més influents del segle XIX, no només a l’Església catalana i espanyola sinó també d’un destacat caire polític. Es dóna el cas que la seva influència, més o menys directa, la trobem en diversos sants i santes històrics catalans que li van ser contemporanis. Podeu llegir la seva biografia i veure’n relíquies (possiblement és un dels sants que en té més de repartides, de totes classes i formats, a: http://www.joanarimanyjuventeny.cat/Sant-Antoni-Maria-Claret/. Vegeu aquest quadre per veure com es veuen aquestes relacions entre sants i sant Antoni Maria Claret:

Per altra banda, encara que només sigui un exemple delimitat territorialment, vegeu els períodes històrics relacionats amb els darrers/es sants/tes relacionats amb la diòcesi de Vic:

 

Podeu llegir la biografia de més sants històrics catalans i veure les seves relíquies a:  http://www.joanarimanyjuventeny.cat/Sants-hist%C3%B2rics/

 

Poden interessar-vos, per la seva singularitat i entre d’altres, els casos següents:

 

La infructuosa recerca del cos de sant Pere Nolasc i les seves conseqüències literàries: http://www.joanarimanyjuventeny.cat/Sant-Pere-Nolasc/

 

Relíquies de Sant Josep Oriol: http://www.joanarimanyjuventeny.cat/Sant-Josep-Oriol/

 

Les relíquies de sant Pere Ermengol i els infants de la parròquia: http://www.joanarimanyjuventeny.cat/Sant-Pere-Ermengol/

 

 Relíquies de la "beata" Anna-Maria Antigó: http://www.joanarimanyjuventeny.cat/Beata-Anna-Maria-Antig%C3%B3/

 

Relíquies de santa Teresa de Jesús Jornet: http://www.joanarimanyjuventeny.cat/Santa-Teresa-de-Jes%C3%BAs-Jornet/

 

Seguidament, trobareu una llista amb els sants i les santes històrics catalans que, oficialment i extraoficalment, han estat reconeguts/des en les diferents modalitats. En el cas de reconeixement oficial, els/les més recents, hi consta la data de beatificació (B.) i/o de canonització (C.); també he indicat la condició de màrtir (m.). S’han inclòs aquells noms que, en vida, van tenir una presència física a alguna de les diòcesis catalanes; en aquets cas amb els límits administratius de l’època corresponent:

 

SEGLE III

Fructuós o Fruitós de Tarragona (m.) (devoció tradicional i popular antiga inicialment diocesana elevada a universal)

Auguri (m.) (devoció tradicional i popular antiga inicialment diocesana elevada a universal)

Eulogi (m.) (devoció tradicional i popular antiga inicialment diocesana elevada a universal)

Pau de Narbona o Pau Sergi (devoció tradicional i popular antiga inicialment diocesana elevada a universal)

SEGLE IV

Cugat (m.) (devoció tradicional i popular antiga)

Feliu o Fèlix l'Africà (m.) (devoció tradicional i popular antiga)

Damas (canonització automàtica i oficial dels cinquanta-quatre primers papes)

Pacià de Barcelona (devoció tradicional i popular antiga inicialment diocesana elevada a universal)

Paulí de Nola (devoció tradicional i popular antiga inicialment diocesana elevada a universal)

SEGLE V

Nundinari de Barcelona (devoció diocesana)

Sabí (devoció tradicional i popular antiga)

SEGLE VI

Just d’Urgell (devoció tradicional i popular antiga inicialment diocesana elevada a universal)

Nebridi d’Ègara (devoció diocesana)

Segimon (devoció tradicional i popular antiga)

SEGLE VII

Brauli de Saragossa (devoció tradicional i popular antiga inicialment diocesana elevada a universal)

Cebrià de Tarragona (devoció diocesana)

Idaci o Idali o Idalaci de Barcelona (devoció diocesana)

Joan de Bíclarum (devoció diocesana)

Nonnit, Nonet o Nonici de Girona (devoció diocesana)

SEGLE IX

Feliu o Fèlix d’Urgell (devoció particular dels contemporanis)

SEGLE XI

Ebonci o Ponç de Roda (devoció diocesana)

Ermengol d’Urgell (devoció diocesana elevada a universal)

SEGLE XII

Bernat d’Alzira (m.) (devoció tradicional i popular antiga)

Joan d’Organyà (devoció dins orde camaldulenc)

Miró de Tagamanent (considerat beat però tingut com si fos sant, amb devoció diocesana)

Ot d’Urgell (devoció diocesana elevada a universal)

(C.) Ramon de Roda (1138)

SEGLE XIII

Berenguer de Peralta (devoció diocesana)

Bernat Travesser o de Travesseres (m.) (només beat en orde dominicà però esmentat com a sant)

Colàgia de Barcelona (devoció dins orde mercedari)

Pere de Cadireta o de la Cadireta (m.) (només beat en orde dominicà però esmentat com a sant)

Ponç de Planès, de Planella o de Planedis (m.) (només beat en orde dominicà però esmentat com a sant)

Ramon de Blanes (devoció dins orde mercedari)

SEGLE XV

Pere Malasanc o Malasang (devoció dins orde mercedari)

(C.) Vicent Ferrer (1455)

SEGLE XVI

(B.) Elisabet de Portugal o Elisabet d'Aragó (1516)

(B.) Ramon de Penyafort (1542)

(C.) Ermenegild (m.) (1586)

(C.) Romuald (1595)

SEGLE XVII

(C.) Ramon de Penyafort (1601)

(B.) Ignasi de Loiola (1609)

(B.) Pasqual Bailón (1618)

(B.) Ramon Nonat (1620)

(C.) Ignasi de Loiola (1622)

(B.) Francesc de Borja (1624)

(C.) Elisabet de Portugal o Elisabet d'Aragó (1625)

(B.) Pere Ermengol (1626)

(B.) Pere Nolasc (1628)

(C.) Ramon Nonat (1657)

(C.) Pere Nolasc (1664)

(C.) Francesc de Borja (1670)

(C.) Oleguer de Barcelona i de Tarragona (1675)

(C.) Pere Ermengol (1687)

(C.) Pasqual Bailón (1690)

(C.) Maria de Cervelló o dels Socors (1692)

Segle XVIII

(C.) Bernat Calbó (1710)

(B.) Salvador d’Horta (1711)

(B.) Dalmau Moner (1721)

(C.) Pere Orsèol o Ursèol (1731)

(B.) Josep de Calassanç (1748)

(C.) Josep de Calassanç (1767)

(B.) Miquel dels Sants (1779)

Segle XIX

(B.) Josep Oriol (1806)

(B.) Pere Claver (1850)

(C.) Pròsper de Tarragona (1854)

(C.) Miquel dels Sants (1862)

(C.) Pere Claver (1888)

(B.) Pere Màrtir Sans (m.) (1893)

SEGLE XX

(B.) Francesc Gil de Frederic (m.) (1906)

(B.) Pere Almató (m.) (1906)

(C.) Josep Oriol (1909)

(B.) Antoni Maria Claret (1934)

(C.) Salvador d’Horta (1938)

(B.) Joaquima de Vedruna (1940)

(C.) Antoni Maria Claret (1950)

(B.) Teresa de Jesús Jornet (1858)

(C.) Joaquima de Vedruna (1959)

(C.) Teresa de Jesús Jornet (1974)

(B.) Maria Rosa Molas (1977)

(B.) Miquel Febres Cordero (1977)

(B.) Enric d’Ossó (1979)

(B.) Francesc Coll (1979)

(B.) Josep Manyanet (1984)

(C.) Miquel Febres Cordero (1984)

(C.) Francesc Gil de Frederic (m.) (1988)

(C.) Maria Rosa Molas (1988)

(C.) Pere Almató (m.) (1988)

(B.) Jaume Hilari (m.) (1990)

(B.) Paula Montal (1993)

(C.) Enric d’Ossó (1993)

(B.) Carme Sallés (1998)

(C.) Jaume Hilari (m.) (1999)

(C.) Pere Màrtir Sans (m.) (2000)

SEGLE XXI

(C.) Paula Montal (2001)

(C.) Josep Manyanet (2004)

(C.) Francesc Coll (2009)

(C.) Carme Sallés (2012)

gallery/ossibus
gallery/p1020174
gallery/20180915_163851
gallery/0001 (7)
gallery/0001 (1)
gallery/dsc04277
gallery/1_2
gallery/1_2 - copia
gallery/dsc04282