Fitxa 6

Sants postridentins: de les catacumbes a Catalunya

 

El Concili de Trento (1545-1563), en el context de la Contrareforma, va promocionar el culte als sants i a les seves relíquies. Aquest fet va coincidir amb el redescobriment de les catacumbes romanes, antics cementiris cristians. A partir d'aleshores, qualsevol resta humana sorgida del subsòl romà va atribuir-se a un cristià que havia mort durant les persecucions de l'Imperi romà. D'allà, i fins a la gran majoria de parròquies catalanes, en van sortir multitud de suposades relíquies que eren transportades per prohoms catalans que les lliuraven, a la recerca de notorietat, a les seves poblacions d'origen. És així com molts temples parroquials del nostre país, van acceptar aquestes relíquies com a vertaderes. Les van convertir en objecte de culte i, fins i tot, van declarar els sants als quals, suposadament, pertanyien, com a intercessors principals de la població.  

 

La reacció de l’Església catòlica a la reforma luterana es va materialitzar en el Concili de Trento celebrat entre 1545 i 1563. La seva darrera sessió, la 25ena, impulsava la veneració als sants i les seves relíquies. En aquella època es van redescobrir les catacumbes romanes.

Dels antics cementiris cristians en van sorgir nombroses restes que s’atribuïen a soferts màrtirs que suposadament  havien donat la vida en defensa de la seva fe. Aleshores i en els segles següents, es van distribuir a la majoria de temples parroquials catalans les restes dels suposats sants màrtirs. Cada població que en rebia els va fer seus i els va nomenar sants patrons o copatrons. La seva invocació, mitjançant la seva presència física, els va convertir en intercessors principals de les poblacions davant la divinitat.

Aquesta època va coincidir amb una climatologia molt adversa que s’anomena “petita edat de gel”. Els contrastos meteorològics provocaven llargues sequeres, sobtats temporals i pedregades.

La resposta social i religiosa davant aquestes calamitats naturals es feia mitjançant les processons de rogatives i actes pietosos en petició de clemència; la mentalitat de l’època els atribuïa aquests desastres als pecats humans que enutjaven Déu.

La promoció d’aquests sants nouvinguts, que competien en veneració als antics sants (titulars d’esglésies i altars.  devoció de confraries etc.) es va fer amb l’edició de goigs i novenaris (al altre tipus de publicacions) amb les suposades biografies (moltes vegades sorgides de la imaginació d’algun religiós) i fets històrics de la seva arribada.

Davant el desconeixement de com es deien realment aquells sants, se’ls posava noms que recordaven, simplement, valors morals cristians. És el cas, per exemple dels manlleuencs Víctor, Pacífic, Justa i Clara.

Les relíquies dels nous sants s’esgrimien com assegurança per aconseguit temps millors. Cada parròquia interpel·lava als nous protectors i els dedicaven altars i reliquiaris sumptuosos. Fins ben entrat el segle XX, i coincidint amb l’inici de la Guerra Civil, es van mantenir les devocions impulsades pel concili tridentí.

Moltes restes d’aquests sants van desaparèixer durant  la intervenció antireligiosa de les milícies republicanes a l’inici de l’enfrontament bèl·lic. Moltes reliquiaris van ser destruïts, moltes relíquies van ser profanades. I pocs van ser els sants postridentins que van superar aquells anys de guerra i confrontació ideològica. Només els que estaven ben fixats a l’imaginari col·lectiu van superar l’adversitat per continuar ben vius a l’esfera pietosa de la comunitat que el venerava. Us convido a veure’n alguns casos al següent enllaç:  http://www.joanarimanyjuventeny.cat/Sants-postridentins/

 

<<<<<          >>>>>

 

Seguidament, teniu un llistat gens exhaustiu (en procés de completar-se) amb relíquies de sants postridentins, el lloc de veneració, l’any d’arribada, qui les va dur i des d’on (en cas que hagi pogut obtenir les dades:

 

Santes relíquies

Gratallops

Priorat

1546

Abat Pere Codinachs

Roma

Sant Zenon

Arenys de Mar

Maresme

1584

Juan Domínguez de Sigüenza

Roma (Santa Maria Scala Coeli)

Sants Donat i Fausta

La Roca del Vallès

Vallès Oriental

1703

Jaume Solà

Roma

Sants Víctor, Pacífic, Justa i Clara

Manlleu

Osona

1680

Miquel Riera

Roma

Sant Venat

Sant Sadurní d’Anoia

Alt Penedès

1669

Càller (Sardenya) església de Sant Sadurní

Sants Bonifaci, Julià i Vicenç

Riudoms

Baix Camp

1679

Miquel Baptista Gran Peris

Roma

Sant Crescenci

Tortosa

Baix Ebre

1624

Agostino Spinola Basadone, bisbe de Tortosa

Roma

Sant Claudi

Vic

Osona

Romà

Vic

Osona

Sant Agapit

Vic

Osona

Sants Anselm, Desideri i Eufrasina

Moià

Moianès

c. 1660

Sant Fauste

Sarrià

Barcelonès

Sant Floris

Vulpellac (Forallac)

Baix Empordà

Sants Fortunat, Columba i companys

Caldelldans

Garrigues

Sant Fortunat

Sant Feliu de Codines

Vallès Oriental

Sant Germà

Sabadell

Vallès Occidental

Sants Màrtirs

Vilassar de Dalt

Maresme

1623

Salvador Riera

Càller (Sardenya)

Sants Victorino, Bonifaci, Teodora, Valentina i Justa

L’Estany

Moianès

Sants Vicenç, Feliu i Constant

Caldes d’Estranch

Maresme

Sants Climent, Fidel, Constans i Lliberat

S’Agaró (Castell-Platja d’Aro)

Baix Empordà

Sants Màrtirs de Mura

Mura

Bages

Sants Sebastà, Fabio, Vicent, Plàcid, Haorenci, Cels, Valèria i Alexandra

Torà

Segarra

Plàcid

Granollers

Vallès Oriental

Sants Porcià, Dolcíssim, Llucià, Crescens, Rici, Salvi i Emerenciana

Sant Boi de lluçanès

Osona

Santes Relíquies

Vilosell

Garrigues

Sants Víctor i companys

Castellterçol

Moianès

Sant Valentí

Ribes de Freser

Ripollès

Santa Sabina

Olot

Garrotxa

Sant Felicià

Mataró

Maresme

1770

P. Fèlix de Martorell, provincial dels caputxins de Catalunya

Roma

 

<<<<<     :     >>>>>

 

Finalment, com a curiositat i anècdota personal, us reprodueixo un text del 2011 sobre la simbòlica recuperació d’uns d’aquests sants que havien “desaparegut” el 1936:

 

L’arqueta dels Sants Màrtirs de Manlleu és preservada al Museu Episcopal de Vic

 

L’arqueta o urna que hostatjava les relíquies dels Sants Màrtirs, venerades des de 1680 a Santa Maria de Manlleu, és conservada entre les peces del Museu Episcopal de Vic (MEV). A aquesta obra d’orfebreria en argent, se l’havia donada per perduda des de l’inici de la Guerra Civil i arran de la destrucció del temple parroquial de Santa Maria ocorreguda l’any 1936.

D'ençà de 2002, data de la reobertura del MEV després d'importants reformes,  l’arqueta ha estat exposada al públic entre les obres d’orfebreria del museu amb la denominació Arqueta de sant Antoni de Pàdua i número d’inventari MEV 16638. En aquestes darreres setmanes, però, una recerca emmarcada en la investigació sobre sants patrons de la comarca, duta a terme per qui signa aquest text, l'ha pogut identificar com el reliquiari venerat a Manlleu durant dos segles i mig. La idea va sorgir a partir de la comparació de la imatge proporcionada per la darrera edició de la guia de les col·leccions de l’esmentat museu  i la fotografia de Lluís Coll, presa abans de 1936, que apareix en diverses publicacions locals manlleuenques de mitjan segle passat. També diverses imatges de fonts locals manlleuenques, així com d’altre origen, permeten concloure que, efectivament, es tracta de la mateixa peça. Igualment, s’ha comptat amb la representació de l’urna, esquemàtica però força precisa, present a la xilografia dels goigs dedicats als sants que es van imprimir des de la segona meitat del segle XIX i fins al 1929.

Aquesta identificació permetrà als responsables del MEV conèixer i documentar millor una valuosa obra d'argenteria datada de finals del segle XVII o principis del XVIII que es trobava en el seu fons d'obres des de feia dècades, i que hauria arribat al centre museístic en moment i circumstàncies que no es poden determinar.

L’arqueta és una caixeta rectangular, sense contingut, de plaques de plata fosa, calada, repussada, cisellada, puntejada i daurada de mides 34 x 35 x 23 cm. A les dues cares majors hi ha els relleus dels quatre màrtirs, amb la corresponent palma, en representació de sant Víctor i sant Pacífic, situats als dos extrems, i santa Justa i santa Clara en els llocs centrals. En les dues cares menors, hi ha el relleu d’un querubí. La tapa, molt treballada i en forma bombada, conté un petit Sant Crist crucificat i és rematada per la figura de sant Antoni de Pàdua.

Acabada la Guerra Civil es van fer intents per localitzar l’arqueta que es donava per perduda des de 1936 i fins i tot es creia que havia estat destruïda. Se’n van repartir fotografies per diverses poblacions catalanes però cap gestió va donar fruit. Finalment, també la memòria sobre aquesta joia artística va acabar desapareixent. Sortosament, però, no va ser destrossada ni venuda a cap col·leccionista d’antiguitats sinó que va anar a parar a una institució que, des de fa 120 anys, vetlla per la conservació, coneixement i difusió del nostre patrimoni artístic i cultural. De fet, d’entre la selecció de les notables peces que posseeix en les seves col·leccions i concretament per a la secció d’orfebreria i metall, els responsables del projecte museogràfic del MEV van considerar interessant d'incloure l'arqueta dels Sants Màrtirs a la col·lecció permanent del museu, com a exemple notable de l'argenteria catalana d'època moderna. Segurament que, en moltes ocasions, li hem passat per davant i la hem contemplada sense adonar-nos-en. Ara, per fi, la cartel·la que l’anuncia i que en dóna les principals característiques podrà portar el seu veritable nom que remetrà a la seva autèntica història: Arqueta dels Sants Màrtirs de Manlleu.

 

Notícia a: https://www.ara.cat/cultura/Museu_Episcopal_de_Vic-arqueta_0_584941587.html

 

I sobre la devoció a: https://www.raco.cat/index.php/QuadernsMEV/article/view/264096

gallery/dsc01454
gallery/dsc02505
gallery/dsc04114
gallery/dsc04344
gallery/foto lluís coll. arxiu valls
gallery/mev 16638