Els reliquiaris: funcions i tipologies

 

El setè cànon del segon concili de Nicea, l’any 787, indicava la necessitat d’utilitzar relíquies en la consagració d’altars. Aquesta pràctica, que recordava les celebracions eucarístiques damunt mateix de les tombes dels màrtirs es va generalitzar durant l’alta edat mitjana. En el segle VIII, diu Ramiro González, la litúrgia franca “inclou la col·locació de relíquies damunt dels altars i a finals del segle IX ja s’hi col·loquen de forma permanent [1]”. Aleshores, la presència de les restes sagrades era bàsicament simbòlica; recollides en les lipsanoteques situades en els reconditoris dels peus d’altar restaven ben amagades; ocasionalment eren situades, també a resguard, en cavitats d’alguna imatge escultòrica com una marededéu [2].

És a partir del segle X, que a l’occident cristià, diu el mateix autor, les relíquies i els reliquiaris esdevenen elements de referència dins l’edifici eclesiàstic i en el parament litúrgic assumeixen un major protagonisme. La construcció expressa de recipients  per acollir-les, acuradament embellits i cada vegada més ostentosos, va esdevenir una pauta  freqüent i generalitzada. En aquest sentit, Félix Maria Arocena es fa ressò del document Admonitio synodalis, d’època carolíngia, que estableix els elements que poden estar sobre l’altar: “les urnes (capsae) amb les relíquies dels sants, l’evangelari i la píxide amb el Cos de Crist per als malalts; les altres coses s’han de guardar en un lloc adient [3]”.

De les primeres referències documentals, a Catalunya, sobre un receptacle per contenir relíquies i disposar-les a la veneració directa dels fidels [4] és el reliquiari de Tost avui desaparegut. Segons descripció de Mossèn Pere Pujol, que el va veure en la seva estada a la parròquia urgellenca, era “una arqueta o cofret, senzill, de fusta, recobert d’un lleugeríssim aplacat metàl·lic, de tonalitat grisenca, en tota la superfície exterior, molt desgastat pel refrec del temps. La part superior o tapa era lleugerament bombada, amb una anella-agafador al mig on cabien  els quatre dits de la mà. Tenia tancadura lateral, ben conservada. Les seves mides feien així: 320 x 210 mil·límetres per 110 d’alçària” i afegeix que l’objectiu “d’aquest utensili, altament pobre i senzillíssim d’execució, devia ser el de guardar recòndites les relíquies i per traslladar-les a l’altar en ocasió de pregàries i per conjurar les tempestes [5]”. Seria datat de finals de la dècada de 1030 o principi de la de 1040 i relacionat amb la tramesa que va fer el bisbe-abat Oliba a Arnau Mir[6]. Un altre testimoni d’aquest tipus de reliquiari es pot trobar a l’anotació al dors de la dotalia de Sant Martí del Brull que en data de 26 de juny de 1086 relaciona els llibres i ornaments que tenia encomanats el sacerdot. Entre la llista que s’ofereix hi consta l’anotació “et capsas de reliquias II [7]”. 

En l'alta edat mitjana s'utilitzaven, bàsicament, les lipsanoteques com a reliquiaris. Aquests petits continents tenien la finalitat de ser ubicades a les ares d'altar amb les relíquies necessàries per consagrar els temples eclesiàstics.

El cànon 62 del quart concili de Laterà, l’any 1215, ja establia que les relíquies d’antiga veneració fossin degudament protegides i que les noves fossin autentificades per les autoritats eclesiàstiques. Malgrat aquesta recomanació, constata mossèn Josep Gudiol, “fins á principis ó mitjans del sigle XVI no veyém que les iglesies de nostra terra posessen lo cuydado degut en la custodia de les relíquies. Per lo que llegim en los inventaris y per la disposició  de alguns reliquiers que encara se conservan, se deduheix que en aquest punt hi havia ben poca mira estant casi á mercé de tothom, dintre capces sens tanca ó senzillament en bosses de tela, sens pararse en dubtes en lo que fa referencia á assegurarse de l’autenticitat. Los documents verdaderament autorisats són raríssims fins al sigle XV notantse encara en los més contrasentits i extravagancies que’s fan de difícil explicació” El mateix Gudiol explica com a partir d’aleshores la situació va canviar: “Los reliquiers de no molt valor material se tenían sobre’l bancal del altar fins al sigle XVI, quedant los demés en los armaris ó caixes de les tresoreries. Aleshores los bisbes anaren exigint més cuydado y respecte en las custodia d’aquestes venerandes despulles, fent que’s coloquessen totes en recipients ben closos y tancats, reunintse les fàcils de perdres ó esgarriarse en caixetes que’s colocavan en les dependencies del tresor i encara més en armaris aprop ó darrere del altar”. És així que, conclou, ·alguns d’aquests armaris tingueren formes ben luxoses convertintse en verdaders altars, com los que varen ferse en la Catedral de Vich á mitjans del sigle XVII [8]”. Aquest armari-reliquier, amb dos apartats, és conservat a la sagrista de la seu vigatana i guardava nombroses relíquies enumerades a la part interna de les dues portes com recull el canonge Ripoll [9]. Així, progressivament, els edificis religiosos es van omplir de fastuosos reliquiaris que intentaven, amb el seu ric embolcall, reforçar la presència de les relíquies que contenien. Josep Bracons afirma que la forma més característica “és el d’urna o arqueta a vegades de forma simple, a vegades repussada i decorada amb relleus i altres vegades –les menys a Catalunya- reproduint formes arquitectòniques [10]”; entre aquestes cal destacar l’anomenada Arqueta de Sant Llorenç (MEV 2227), d’estil gòtic, de plata fosa, repussada i cisellada i esmalt transparent, amb les potes de talla daurada, amb unes mides de 35 x 42 x 22,5 cm[11] . Altres tipologies de continents de relíquies, fruit del treball artesanal dels orfebres, serien la Veracreu, especialment nombroses,  els reliquiaris pediculars en forma de custòdia, els que presentaven imatges escultòriques de reduïdes dimensions i aquells que reproduïen, de forma antropomòrfica, el membre que contenien; d’aquests darrers cal esmentar, com a peça única i de considerable antiguitat (segle XIII), la que reprodueix una costella, d’uns 13 cm, treballada en aram cisellat i daurat amb caboixons de pedres decoratives en els seus costats, conservada al Museu Episcopal de Vic (MEV 9736) [12].

Aquesta major cura en presentar les relíquies esmentada per Gudiol va coincidir amb el concili de Trento (1545-1563). En la 25a sessió, celebrada el 3 i 4 de desembre de 1563,  va ser la darrera de les reunions ecumèniques que havien de donar cos normatiu a la Contrareforma. S’hi va tractar de “la invocació, veneració i relíquies dels Sants i de les Sagrades imatges”. En el text aprovat es promocionava, en contraposició a les tesis luteranes, la devoció a les restes dels sants.

Les instruccions tridentines van coincidir amb l’època en què es van “descobrir” les catacumbes romanes on reposaven els cossos dels primers cristians. Francesc Vicens contextualitzava el fet dient que “aquesta descoberta de l’any 1578, en un clima de fervor religiós i de mobilització apologètica propi de la Contrareforma catòlica, va ser percebuda com un esdeveniment de gran importància espiritual. En un món commogut per la ruptura de la fe cristiana a causa de la Reforma protestant, reapareixia un testimoni  dels sofriments del cristianisme primitiu oferint  un nou terreny de meditació  i de devoció” i afirma que “les catacumbes apareixien com una immensa reserva de relíquies. Semblava com si els cossos sants dels màrtirs, per desenes de milers, haguessin estat esperant  fins aleshores ser descoberts a fi de ser pietosament dispersats per tots els santuaris de l’Església catòlica[13]”. És a partir d’aleshores que innombrables restes de suposats màrtirs cristians van arribar a Catalunya.

Les catedrals i els monestirs ja solien estar dotats d’aquest bé preuat des de l’edat mitjana però en van seguir acumulant. L’acollida fou tanta que, com va passar en el cas de la seu vigatana, va caldre tot un armari per ubicar-les.

 

Notes: 

[1] R. Gonzalez, “Las reliquias en el culto de la Iglesia”, dins En olor de santidad: Relicarios de Galicia. Santiago de Compostela, 2004, p. 43.

[2] Per aquest ús de les relíquies vegeu: Sureda, Marc. «Las reliquias del altar: colección de lipsanotecas del Museu Episcopal de Vic», De Reliquiis, 2010, p. 47-62.

[3] F. M. Arrocena, “Les urnes (capsae) amb relíquies dels sants”, dins El altar cristiano. Barcelona, 2006, p.35.

[4] C. Baraut. Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic Bisbat d’Urgell (segles IX-XII). La Seu d’Urgell, 1986, p. 44.

[5] P. Pujol, “El reliquiari de Tost”, dins Miscel·lània Puig i Cadafalch. Barcelona, 1951, vol. 1, p. 346.

[6] E. Junyent, “doc. 22”, dins Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba. Barcelona, 1992, p. 338,

[7] “Doc. 209 B”, dins Els Comtats d'Osona i Manresa. Barcelona, 1999, Vol. 3, 1ª part, p. 192.

[8] J. Gudiol. Nocions de arqueología sagrada. Vic, 1902, p. 468-469.

[9] J. Ripoll, Breve sumario de las Sagradas Reliquias que se guardan y veneran en la santa Iglesia catedral de Vich. Publicale D.J.R.V. con algunos documentos que pueden ilustrar su historia. Vich: Ignacio Valls, 1832, p. 1-4.

[10] J. Bracons , “L’àmbit religiós. Reliquiers”, dins Art de Catalunya. Barcelona, 2000, vol. 11: Arts decoratives, industrials i aplicades. p. 108 – 112.

[11] N. De Dalmases. “Arqueta de sant Llorenç” dins Museu Episcopal de Vic: guia de les col·leccions. Vic, 2003, p. 289.

[12] E. Carbonell, “Reliquiari”, dins Catalunya romànica. Barcelona, 1986, vol 22, p. 232.

[13] F. Vicens, “La segona onada de relíquies sobre occident”, dins Objecte i memòria. Barcelona, 2004, p. 122.

gallery/3
gallery/9
gallery/dsc06936
gallery/dsc06972
gallery/dsc06963
gallery/dsc06941
gallery/2010 07 20 camprodon_0021

Lipsanoteques exposades al MEV

Reliquiari de la creu de Tost (MEV 8641)

Arqueta de sant Llorenç (MEV 2227)

Arca de sant Patllari de Camprodon

Reliquiari de sant Eudald de Ripoll

Arqueta barroca dels Sants Màrtirs de Manlleu (MEV16638)

Altar-armari reliquiari barroc de la catedral de Vic