DULIA

Web de Joan Arimany i Juventeny

Formació en línia sobre la figura de Sant Miquel dels Sants

gallery/SMS logo - copia

La canonització

 

El 8 de juny de 1862, Pius IX va canonitzar Miquel Argemir. La publicació vigatana El ausonense s’avançava a l’esdeveniment i una dies abans ja se’n feia ressò: “En una carta de Roma del 24 del mes pasado que publicó el Diario de Barcelona del 29 se lee entre otras cosas li siguiente: “Esta mañana se ha celebrado otro consistorio, en el cual se ha recogido la opinión de los cardenales y de los obispos sobre el acta de canonización del bienaventurado Miguel de Santos. Los cardenales eran en número de treinta y seis, y el de los patriarcas, arzobispos y obispos ascendía á 150; todos han votado á favor de la canonización “. El beat Miquel dels Sants va ser canonitzat juntament amb 26 màrtirs dels japó que, igualment, passaven a ser considerats sants. De la cerimònia, en aquella època en la qual la fotografia era poc utilitzada, es conserva un dibuix que, segons es diu, està basat en una imatge real de l’esdeveniment.

La data assenyalada, el mateix periòdic  El ausonense proclamava: “Hoy precisamente es el día destinado por la Iglesia para elevar pomposamente á muy alta dignidad á un esclarecido paisano nuestro (…) Al considerar que en estos momentos el cielo se alegra con nosotros, y la tierra está en movimiento, celebrando las heroicas virtudes y merecimientos de un vicense ilustre; que en todo el mundo se esensando en el hijo grande de la humilde ciudad de Vich”.

Aquesta declaració semblava mancada del’entusiasme que, en altre època havia provocat els progressos en la causa de Miquel Argemir. Ricard Torrents esmentava que sant Miquel, tot i la seva indubtable pàtria vigatana, representava un “escriptor en castellà i allunyat de Catalunya”. Ho feia en un estudi dedicat primer poema llarg de Jacint Verdaguer, escrit entre 1863 i 1864, en el qual mossèn Cinto fa un encès homenatge als antics patrons sant Llucià i sant Marcià.

La majoria dels vigatans d’aleshores semblava rebre la notícia amb certa indiferència. Així es constata en un article, imprès el 3 de juliol, quan s’afirma: “Només un punt hi ha a la terra on sembla que ningú recorda el nou canonitzat; només en un poble sembla que no ha arribat l’alegria que commou al món, i és la seva pàtria: és a Vic”. Les autoritats ciutadanes semblaven poc sensibles a exterioritzar cap reconeixement especial. Per exemple, no es va celebrar cap manifestació pública en els dies immediatament posteriors de l’esdeveniment viscut a Roma. En aquest sentit, El Ausonense recull la notícia que algunes “persones forasteres però residents a Vic” volien celebrar una funció religiosa amb motiu de la canonització i, tot i alabar aquest desig, el redactor afegia: “No podem menys que lamentar que facin més per la glòria del nostre benaurat paisà les persones vingudes de fora que les que ens honrem amb el títol de paisans seus”. Aquesta rotunda afirmació devia comportar cert malestar ja que, en el número següent, hi havia una mena de rectificació indicant “que són forasteres però residents a Vic els que obsequien a sant Miquel” però més endavant afegia que “[...] són patricis nostres, juntament amb diversos estranys tot i que veïns...”.

La diada del 5 de juliol d’aquell mateix any, festivitat del sant celebrada des de 1779, només va transcórrer en ambients estrictament eclesiàstics; els procuradors d’aquella edició van decidir reservar els “obsequis a sant Miquel dels Sants” per a les manifestacions que s’havien de fer més endavant. Igualment, en un altre text des de El Ausonense s’hi reflexionava sobre els fets tot indicant  que “hi ha entusiasme, bons desitjos, esforços individuals; només falta direcció, iniciativa energètica i que tinguin l’autoritat suficient per donar una forta empenta i la necessària unitat a l’acció individual dels veïns: Què fan, doncs, les autoritats?”.

Molt aviat, l’ànim dels vigatans va canviar. Les grans i majestuoses festes celebrades del 23 al 26 d’agost de 1862 els van reconciliar amb el seu compatrici. L’Ajuntament va prendre, en sessió de l’1 d’agost, l’acord de celebrar un correbou, atorgar la quantitat de 500 rals a sis noies pobres de la ciutat, comprar gegants nous i el corresponent vestuari, construir un monument a la plaça Major que s’il·luminaria amb diferents colors i celebrar un dinar extraordinari que s’oferiria als necessitats que s’acollien a les cases de beneficència i als que es trobaven a la presó.

Quan encara no havien passat tres setmanes de fer-lo sant, el registre municipal ja entrava un plec de signatures en què reclamaven declarar Sant Miquel dels Sants patró de la ciutat.

 

Nota:

Estudi preliminar de Ricard Torrents a l’obra Verdaguer, Jacint. Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià: poema en dos cants. Eumo; Societat Verdaguer, 1995, pàg. 29 

gallery/DSC04938
gallery/Fletxa