M

 

Màrtir

"El qui pateix turments o la mort per no renegar de la fe en Jesucrist" [DCVB].

 

Martyrium

"Nom que es donava a l’església erigida damunt la tomba d’un màrtir o solament al seu honor; escasses vegades significa la tomba d’un màrtir" [SA].

 

Memòria

"Antigament significava: 1. Les relíquies d’un sant o d’un màrtir. 2. La tomba d’un sant o d’un màrtir. 3. Un reliquiari amb les relíquies d’un sant confessor o d’un màrtir. 4. L’església construïda damunt les relíquies d’un sant o d’un màrtir o en honor seu anomenada també martyrium" [SA].

 

Monstrantia

"1. La custòdia per l’exposició major del Santíssim Sagrament. 2. Nom que en les darreries de l’edat mitjana es donava també al reliquiari" [SA].

 

 

N

 

Natalitium

"El dia de la mort d’un sant com a senyal de la naixença per la glòria celestial i en els màrtirs el dia del martiri. En sentit ampli significa aniversari" [SA].

 

 

O

 

Orfebreria

"Es pot definir com l’ofici que treballa els metalls preciosos. Poden intervenir la plata, l’or, la fusta, la pedreria, l’ivori amb les següents tècniques: repussat, burinat, cisellat, daurat, fosa, tallat, lacat, raspat, crespat, martel·lé, calat matisat..." [SA].

 

Ostensorium

"El reliquiari per exposar les relíquies" [SA].

 

 

P

 

Patrocinia

"Nom que en els primers temps del cristianisme i en els primers de l’edat mitjana es donava a les relíquies per tal com hom esperava d’elles la protecció per l’ànima i pel cos" [SA].

 

Pectoral

"Creu d’or o de plata daurada que pot  contenir relíquies, penjada al coll amb una cinta de seda o amb una cadena d’or o de plata. Constitueix un ornament litúrgic dels cardenals, dels bisbes, dels abats i dels prelats que els assisteixen en els pontificals. Els cardenals, els bisbes i els abats el porten habitualment. El papa Innocenci III ja tenia el pectoral com una peça d’indumentària pontifical, els bisbes el tenien cap a la fi del segle XIII però, segons Durandus, el seu ús no era prescrit encara sinó que depenia de la llur lliure voluntat. Segons l’Ordo de Gaietà els cardenals el tenien com a peça de la seva indumentària al començament del segle XIV. El pectoral és una evolució de les capses amb relíquies i sants evangelis, les enkolpia que, dels primers temps del cristianisme ençà, els sacerdots i els laics duien penjades al coll com a philacteria per guardar-se de les temptacions del dimoni, i que tenien la forma de creu, quan contenien alguna partícula del lignum crucis" [SA].

 

Phylactèria

"En els temps antics eren uns amulets que, segons deien alguns, servien de protecció de les bruixeries; en els primers temps del cristianisme eren uns medallons i capsetes amb relíquies o extrets de la Sagrada Escriptura (enkolpien) que es duien sobre el pit per repel·lir les influències demoníaques. En la segona meitat de l’edat mitjana eren molt estesos i eren una mena de reliquiaris" [SA].

 

Pignora sanctorum

"Nom que en l’edat mitjana es donava a les relíquies dels sants per tal com eren una penyora de la protecció divinal per aquell que les portava" [SA].

 

Postulador/a

"El qui demana per comissió legítima la beatificació o canonització d'una persona venerable" [DCVB]

 

Processó de relíquies

"Abans del concili Vaticà II: Processó en la qual els clergues anaven vestits amb les vestidures sagrades i amb el cap descobert. Sota tàlem s’hi duien solament el Lignum Crucis i les relíquies dels instruments de la passió" [SA].

 

Protodulia

Culte tributat a sant Josep, per sobre la veneració a la resta de sants.

 

 

R

 

Recondició de relíquies

"Abans del concili Vaticà II: Col·locació solemne de relíquies i tancament de relíquies feta pel bisbe en la consagració de l’altar al reconditori preparat en el mateix. Si les relíquies es col·locaven a la base (stipes) de l’altar, la recondició es feia immediatament després de la benedicció de l’aigua gregoriana; en els altres casos després de la lustració de l’altar. De les relíquies que es col·locaven en el sepulcre, almenys n’hi havia d’haver una de màrtir. Les relíquies havien d’anar acompanyades de tres grans d’encens. El ritu de la recondició estava descrit en el Pontifical fins al darrer detall. Començava amb la solemne anada a buscar les relíquies; arribat a l’altar primerament es deia una oració, després s‘ungia amb crisma els quatre angles de l’ara, es col·locaven els reliquiaris damunt l’altar, se’ls encensava, es posava al fons un document certificant la consagració, s’encensaven les relíquies, s’ungia el sigillum, es feia la creu amb crisma en la part inferior de la placa que havia de tancar el sepulcrum, es posava morter beneit al seu voltant, es col·locava a la boca del sepulcrum, i després que el paleta feia l’esmentada feina, el bisbe ungia la part superior amb crisma, i per fi encensava l’altar per damunt, per darrera i pels dos costats. No se sap com es feia antigament la recondició de relíquies. L’esmentat ritu –anterior al concili Vaticà II– sembla que en els seus trets principals ja era conegut a Roma en temps de sant Gregori el Gran; al segle VIII ja apareix format amb tots els seus detalls. Dels costums de posar en el reconditori tres hòsties consagrades als costats dels tres grans d’encens, només s’ha conservat el darrer, mentre el de col·locar les tres hòsties, com a poc oportú, ja es perdé al segle XIII. On es conservà més fou a Espanya, on en certes localitats es pot constatar fins el segle XV" [SA].

 

Reconditori

Lloc on s'estotja una cosa [DCVB]

Espai a les ares dels altars on se col·locaven les relíquies per a la consagració dels altars en l’acte de “recondició de relíquies”.

 

Reconeixement de relíquies

"1. Comprovació de l’autenticitat de les relíquies, feta per l’autoritat eclesiàstica competent. Tenim alguns exemplars dels expedients custodiats a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. 2. La recerca i constatació del contingut d’un reliquiari o d’altre objecte que conté relíquies, fetes segons les prescripcions de l’església" [SA].

 

Relíquia

"Allò que resta del cos, vestit, mobles, etc., d'un sant, o de coses sagrades, i que es conserva a efectes de veneració [DCVB] / Resta del cos d’un sant o d’algun objecte que hi està relacionat, a la qual s’atribueix un caràcter sagrat i que és venerada pels fidels" [DR]

"Les restes de sants i benaurats. Es distingeixen relíquies en sentit estricte (relíquies primàries), relíquies en sentit més ampli (relíquies secundàries) i relíquies en el sentit més ampli que es pugui comprendre. Entre les primeres es compten les relíquies del cos (de corpore), entre les segones els objectes i els utensilis que en més relació estaven amb el sant com cadenes, vestits, els utensilis dels quals es servia, i entre les relíquies en el darrer sentit tot això que d’alguna manera ha estat en contacte amb el sant o benaventurat, encara que sigui d’una manera molt remota; com són els embolcalls de les relíquies, dits brandea, etc. En l’edat mitjana es donava un sentit molt ampli a la paraula relíquies; àdhuc es donava aquest nom als objectes que eren purs recordatoris com els que tenim avui de Terra Santa, per exemple" [SA].

 

Classificació eclesiàstica segons condició

 

  • Insignes

"Segons antigues i diverses decisions de la desapareguda Congregació de Ritus són relíquies insignes el cap, el braç (braç i avantbraç) o la cama d’un sant; el cor, la llengua i la mà ho són quan són íntegres i també ho és aquella part del cos en la qual el màrtir va sofrir el martiri, mentre no sigui massa petita. En l’església en la qual hi ha una d’aquestes relíquies, el dia de la festa del sant s’hi pot celebrar l’ofici i la missa pròpia amb Credo" [SA].

 

  • No insignes

Aquelles que per la seva naturalesa o la seva petita dimensió mereixen un veneració diferent a les relíquies insignes.

 

Una classificació actual, segons atribució, distingeix tres classes de relíquies:

  • 1r grau: un fragment del cos.
  • 2on grau: un fragment de la seva roba o d'alguna cosa que el sant feia servir durant la seva vida (rosari, Bíblia, creu, etc.). També objectes associats amb el patiment d'un màrtir.
  • 3er grau: qualsevol objecte que ha estat tocat a una relíquia de primer grau o a la tomba d'un sant.

 

Per altra banda, segons la naturalesa física de les relíquies i tipologia, se sol distingir  i designar amb el prefix “ex” que, en llatí vol dir “de”:

  • ex arca- de la caixa mortuòria
  • ex bireto - de la birreta
  • ex capillus - del pèl
  • ex carne - de la carn
  • ex cineribus - de les cendres
  • ex indumentis - de la roba
  • ex ligni pulvere, mixt pulveri corporis, quem residuum continebat prima capsa funeralis - de les restes de la fusta, va barrejar amb la pols del cos, el residu que es va contenir en la primera caixa, [o sarcòfag]
  • ex ossibus - dels ossos
  • ex praecordis - de l'estómac o intestins
  • ex praesepis - el lloc de naixement de D.N.J.C.
  • ex pelle - de la pell
  • ex pluviali - de la capa pluvial [la capa dur per a la Benedicció]
  • ex sportula - de la cistella petita
  • ex tunica - de la túnica
  • ex veste - del vestit

 

Reliquiari

"Capsa, vas, estoig on es guarda una relíquia o relíquies; lloc on es guarden les relíquies d'una església, d'un palau, etc." [DCVB]

"Capsa, estoig de material i forma variats, on hom observa una relíquia o relíquies. Usats des dels primers segles del cristianisme, se’n poden trobar d’argila i vidre, com les ampullae, que contenien roba xopada amb sang dels primers màrtirs. A l’edat mitjana adopten les formes arquitectòniques de façanes dels temples. En general són peces centrals de l’orfebreria. Si són de plata o or, normalment tenen punxó" [SA].

 

Per distingir les tipologies de reliquiaris, vegeu la secció corresponent. Reliquiaris.

 

Retaule de relíquies

"Espècie de retaule medieval per l’exposició i conservació de les relíquies. Unes vegades era una construcció al darrera de l’altar, damunt la qual es podien exposar lliurement les relíquies. Venia ésser un gran armari transversal a l’altar, sostingut per columnes basades en un especial fonament, o era en una ala (o cos) del retaule que contenia en l’armari, o almenys en la predel·la, les relíquies en comptes de la imatge. El primer tipus era general a França, l’altre a Alemanya" [SA].

 

 

S

 

Sanctuarium

"1. Nom de tot lloc dedicat al culte, especialment l’església i l’altar. 2. En l’edat mitjana es donava aquest nom als béns d’una església. 3. En els primers temps de l’Església i començament de l’edat mitjana es donava aquest nom a les relíquies, anomenades sanctuari per llur caràcter venerable; en els primers temps del cristianisme es donava aquest nom especialment a les relíquies secundàries" [SA].

 

Sant/a

"Venerable, inviolable per la seva altesa religiosa o perfecció espiritual" [DCVB].

"Persona que ha destacat per la seva virtut i que es considera que és al cel, per la qual cosa se li ret culte i se li demana intercessió. Nota: Cal un procés especial perquè una persona sigui canonitzada i, doncs, proclamada santa" [DR]

"1. En sentit canònic significa un servent (serventa) del Senyor, mort en estat de gràcia i de santedat del qual el Papa, com a mestre suprem de l’Església, i en força de la infal·libilitat que l’assisteix en l’acte de la canonització, i d’una manera definitiva, invariable i infal·lible, declara que aquell sant es troba en el cel, en la visió inefable de la divinitat i que per tots ha d’ésser considerat com a sant. 2. En sentit litúrgic sanctus és el servent o serventa de Déu, difunt, que es troba en la glòria eterna, el culte del qual el Papa ha autoritzat, sigui amb la canonització, sigui per raó de culte immemorial, el culte del qual no ha limitat en un lloc o a una cosa amb un indult privat, sinó que el permet i l’aprova per l’Església universal sense altres limitacions que les que posen les prescripcions litúrgiques. En tant que els costums litúrgics no assenyalin el contrari, dels sants es pot resar i es pot dir missa. Les imatges dels sants es poden venerar en les esglésies i en les capelles; es poden exposar llurs relíquies a la pública veneració i es poden portar en les processons; se’ls poden dedicar esglésies, oratoris públics i altars per tota l’Església sense un permís especial" [SA].

"Els sants canonitzats són aquells fidels cristians difunts sobre els quals des de finals del segle XII ha recaigut per part del papa sentència definitiva i irrefomable –prèvia la sentència provisional de la beatificació a partir del segle XVII amb els decrets d’Urbà VIII-, per la qual el beat és declarat heroi de la vida cristiana i gaudeix de la glòria celestial, i per tant se li ha de tributar culte públic a tota l’Església" [DHEC].

 

Sepulcre de relíquies (Sepulcrum)

"Petit reconditori de l’altar fix o de l’altar portàtil en el qual el bisbe, en consagrar l’altar, col·loca relíquies que tapa amb la petita llosa de pedra (sigillum)" [SA].

 

Servent/a de Déu

Designació que mereix el fidel difunt en el primer nivell del procés de canonització, d’àmbit diocesà, i al qual se li han comprovat les “virtuts heroiques” per les quals  podrà ser declarat venerable si formen part d’una vida virtuosa.

 

Sigillum

"La placa de pedra amb la qual el bisbe, en consagrar l’altar, tapa i fixa amb malta l’obertura on ha posat les relíquies. Ha d’ésser d’una sola peça (abans del concili Vaticà II). Un deteriorament considerable del sigillum va seguit de l’execració de l’altar, igual que tot aixecament o tapament amb el mateix, fets sense permís del bisbe. Es diu sigillum aquesta placa perquè és una certificació de la consagració que s’ha fet de l’altar i perquè ve a ésser el segell del sepulcre" [SA].

 

T

Tomba

"Reliquiaris grans que tenen la forma de sepulcre" [SA].

 

Tomba de relíquies

"Petit reconditori obert a l’altar en el qual el bisbe, quan el consagra, hi posa relíquies que tancava abans del concili Vaticà II amb el sigillum, espècie de planxa de pedra, aferrat amb malta. Antigament sempre que s’obria el reconditori de les relíquies de l’altar aquest quedava execrat. Segons el cànon antic 1200, solament és execrat quan és obert per persona incompetent, és a dir quan la petita placa de pedra és treta i posada de nou sense el permís del senyor bisbe. La tomba de les relíquies era primerament dessota l’altar, però ja en l’antic temps del cristianisme eren posades a la base; en aquest cas o es col·locaven al front (davant) o sota la mesa. En l’edat mitjana apareixia la tomba o reconditori en una forma i en l’altra. Al damunt de la mesa hi apareix sols excepcionalment en l’antiguitat cristiana; solament es generalitzà a les darreries de l’edat mitjana" [SA].

 

Tradició

"Transmissió de pares a fills dels fets, les creences, els costums, etc. Nota: La denominació tradició deriva del llatí traditio, del verb tradere, que significa ‘lliurar’. En el llenguatge religiós, la tradició s’aplica a la transmissió, tant en el sentit actiu de l’acte de transmetre com en el sentit objectiu del contingut transmès: una experiència històrica determinada i allò que dóna vida a aquesta experiència" [DR].

 

Translació

"Acció i efecte de traslladar" [DCVB]. Se sol utilitzar quan es fa referència al trasllat de relíquies o cossos sants d’una lloc a l’altre, especialment quan es tracta de fer-ho una situació de dignitat o per a la seva adequada veneració.

"1. El desenterrament de les relíquies d’un sant i la seva conducció en un lloc més digne, sigui en una cripta d’altar, sigui en un reliquiari. 2. El trasllat de relíquies d’un reliquiari a un altre o d’una església a una altra. En l’edat mitjana el trasllat de relíquies anava acompanyat de pregàries i dejunis i de grans solemnitats (processons de relíquies). El primer desenterrament i trasllat de relíquies d’un sant eren en l’edat mitjana l’expressió de la seva canonització. Avui no hi ha cap ritu prescrit per al trasllat de relíquies" [SA].

 

Trasllat de relíquies (vegeu translació)

 

V

 

Venerable

"Digne de veneració. Títol que la Santa Seu concedeix per un decret de la congregació de Ritus, a la persona que està en fama de santa i de la qual s'ha admès la causa de beatificació" [DCVB]

 

Veracreu

"Relíquia de la dita creu (la creu en què va ser crucificat Jesucrist), que es venera en moltes esglésies" [DCVB]. Per extensió, el reliqiari que l'estotja.

 

Verge

"Dona que l'Església distingeix entre els sants per haver servat completa castedat" [DCVB]. S'afegia al nom dels sants per identificar aquelles dones que no havien estat casades en vida.

 

Vídua

Fins fa uns anys es designava amb aquest nom les santes que havien estat casades en vida. Darrerament el terme es va substituir pel de religiosa.

 

Virtuts heroiques

Denominació amb la qual es reconeix la qualitat de bon cristià d’un fidel difunt, d’acord amb els criteris morals de la religió, i que mereix ser-li continuat el procés de canonització.