Relíquies de sant Patllari de Camprodon

 

La vila de Camprodon  celebra la seva Festa major el 21 de juny, data en què –segons la tradició arrelada- van arribar-hi les relíquies de sant Patllari (o en grafies antigues, Palladi, Pal·ladi o altres de similars), el seu patró.


La biografia de Sant Patllari, amb possible fonament històric, situa la seva vida a la vila francesa d’Embrun als departament dels Hautes-Alpes. Va haver de fugir de la seva població nadiua obligat pels heretges que rebutjaven les seves conviccions cristines. Ho va fer acompanyant l’arquebisbe i es van refugiar a la ciutat de Viena. Allà, un cop mort el prelat, Patllari va ser nomenat pel càrrec i va retornar a Embrun on va morir en fama de santedat l’any 518.


L’arribada de les relíquies de Sant Patllari a Camprodon va tenir lloc, com s’ha esmentat, un 21 de juny d’anyada imprecisa. La llegenda conta com un monjo de l’ordre benedictina del monestir de la Portella les duia des d’Embrun ficades en una bota i carregades en un burro. Després d’haver travessat els Pirineus i tot dirigint-se al seu lloc de partida va passar per Camprodon on va fer nit a l’hospital del monestir de Sant Pere. L’endemà, després de moltes hores de camí es va adonar que miraculosament tornava a ser a Camprodon. Aquest fet va ser senyal que sant Patllari s’hi volia quedar. Malgrat que no se sap en quina data va passar aquest fet cal situar-la a l’alta edat mitjana ja que se sap que el 1470 els francesos van saquejar el monestir i les van retornar el 1484.


El lloc on va estat hostatjades les restes durant segles va ser el monestir de Sant Pere que, al costat, té l’església parroquial de Santa Maria. En aquesta darrera es pot veure el reliquiari de sant Patllari, ja que el1835 -a causa de la desamortització- van traslladar-lo des la primera localització. Aquest reliquiari és una rica urna del primer quart del segle XIV, dins les pautes artístiques gironines, de plata repujada amb escenes de la vida i miracles del Sant. L’acompanya un bust del mateix material amb funció simbòlica i ornamental. Actualment ,està situat en una fornícula d'una capella lateral de l’església parroquial. Durant la Guerra civil va ser traslladada a la catedral de Girona d’on va ser retornada el 22 de setembre de 1939. De semblant valor simbòlic hi ha una imatge de plata del Sant, d’uns 40 centímetres, robada el 1973 i posteriorment recuperada, que per un medalló situat a la part inferior devia complir la funció de reliquiari auxiliar.


De Patllaris n’hi ha ben pocs a Catalunya. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’1 de juliol de 2004, només hi havia 13 homes a tot Catalunya que duien aquest nom sense que en cap comarca fossin en nombre superior a 4; el 2007 en nombre havia disminuït a 12, i se sap que 5 dels quals vivien a l’Alt Empordà i el 2015 són només 8. De la versió femenina del nom no hi ha constància de la seva existència.


El nom de Patllari és present en algun altre lloc de Catalunya sense que hi hagi connexió aparent. Es tracta d’una ermita situada al municipi de Porqueres (Pla de l’Estany) i que és documentada des de 1327 tot i que Antoni Pladevall afirma que “el seu origen és certament més antic. Aquest modest edifici, possiblement i sense que es tingui documentació que ho avali, hauria pogut tenir una relació de propietat del monestir camprodoní en les terres del Pla de l’Estany. La serra de l’entorn adopta, així mateix, el nom del sant. També és constatada l’antiga devoció al sant en d’altres llocs de Catalunya, com a la mateixa catedral de Barcelona, testimoniada per un goigs antics.



La Font de sant Patllari i la seva “pedra” que curava la ceguesa


Una referència molt freqüent en les llegendes catalanes relacionades amb el trasllat de relíquies de sants és la presència d’una font. La trobem en la narració del viatge de les relíquies de sant Eudald, venerat a Ripoll, o de sant Prim i sant Felicià, venerats a Besalú.


En el cas que ens ocupa es relata el fet que el burro que traslladava les relíquies de sant Patllari, en no voler continuar el seu camí, va clavar tres fortes guitzes a terra; en aquell punt, tot seguit, van brollar tres rajos d’aigua. En record del fet, com encara es recorda, a la font se li va dir ‘de sant Patllari’.


Un segon element natural relacionat amb sant Patllari, en aquest cas desaparegut a l’actualitat, és l’anomenada “pedra” que refereixen els goigs més antics. Precisament, els ‘Goigs del gloriós arquebisbe Sant Palladi, advocat per la vista, que se cantan en la sua Capella, en los Claustros de la Cathedral de Barcelona’ de 1753, diuen:

“Vostra Pedra ab que recobra
la vista, lo ull en ques posa,
es la mes singular cosa
que en las Historias se troba;
Molts tenen experimentat
ser lo Collyri millor,...”


De forma semblant, els ‘Goigs que en honor del St. Palladi se cantan en la Iglesia de St. Pere del Real Monastir de Benitos de la antigua Vila de Camprodon’, impresos a Olot i possiblement una mica més moderns –no gaire- que els anteriors, esmenten:

“En vos los pobres subsidi,
los malalts curació,
los indefensos presidi,
los desamparats Patró,
los ciegos en vostra pedra
Troban remey prodigiós,...”


Aquest darrer text es reprodueix en les edicions posteriors dels goigs que, fins als nostres dies, s’han anat editant.
No es té coneixement de quina forma o de quin mineral estava formada aquesta pedra.


La única referència la dóna Antoni Vicent Domènech, a la seva Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña quan, en tractar dels miracles que proporcionen les relíquies de sant Patllari, diu: “en los que padecen mal de ojos, poniendo una piedra, que ay en el dicho monasterio, sobre ellos, la qual, se tiene pot cosa cierta, es, la que el Santo llevara en su anillo, quando era Arçobispo. Es esta Reliquia de tanta virtud, que luego, que la han puesto sobre los ojos, quedan sanos miraculosamente”. De l’existència d’aquesta ‘pedra’ i de la devoció que se li professava, especialment, per casos de mal als ulls, Joan Amades, en tractar del mes de maig en el seu Costumari Català, diu que “les gents de l’alt Ripollès, de les valls d’Olot i de la rodalia acudien a cercar remei per a la vista a la pedra de sant Patllari, venerat a Camprodon, que dóna remei i claredat fregant-se-la pels ulls, pedra que es conserva com a preuada relíquia i de la qual parlen els goigs”.


La pedra es devia perdre, molt possiblement, durant la Guerra civil espanyola o abans.

 

 

El cotó de sant Patllari

 

Actualment, després dels Oficis de festa major d’algunes parròquies, es lliura als devots un cotó degudament ensobrat, o degudament protegit, com a relíquia per contacte. És un costum que només tinc identificada a comarques gironines. 

 

L’origen de l’atribució de propietats miraculoses a bocins de cotó podria tenir relació amb la devoció a sant Narcís, patró de Girona. Encara ara, per la festivitat del sant celebrada el 29 d’octubre, es lliura als fidels el corresponent cotó de sant Narcís. En l’obra Vida, milagros, y martirio de S. Narciso, hijo, obispo y patron de la Ciudad de Geronaescrita el 1678 s’esmentava que, segons la tradició, una de les ferides que van causar la mort del prelat gironí era situada al turmell d’una cama i que, en el seu cos mantingut incorrupte durant segles, sagnava com si s’hagués provocat aleshores. Per regular el flux de sang, se li aplicaven bocins de cotó fluix. Aquest cotó tenia propietats miraculoses: [...] se repartía despues con los devotos del Santo, y aplicado al oido, ó a otras partes lesiadas del cuerpo, maravillosamente unos, y otros quedan remediados”; i s’esmentaven diferents casos d’aquesta facultat de la fibra. A l’actualitat, es tracta de cotó beneït.

 

Un altre cas, força semblant, l’esmentava el folklorista Joan Amades quan descrivia el ritual que es feia a la funció religiosa de la tarda de la festa Major de Ripoll dedicada a sant Eudald: “[...] beneïen volvetes de cotó que havien tocat la relíquia del sant i les repartien als fidels. Hom els atribuïa la virtut de guarir de mal d’orelles ”. Ramon Bonet explicava aquesta tradició: “A la diada del Sant, es beneeix, a la funció religiosa que se li dedica a la tarda, cotó fluix, que el poble l’anomena Cotó de sant Eudald, i que utilitzen els devots del sant patró per al guariment de varis mals, principalment els de la sordera i mal d’orelles”. Bonet indicava, però, que el procediment havia canviat: “Antigament es feia tocar el cotó pel propi crani de St. Eudald, ja que, com hom sap, el cap de Sant Eudald no es troba amb les demés relíquies sinó dintre del mateix crani de plata del bust, tenint una portelleta a la seva part posterior, mitjançant la qual es posava en descobert la testa de Sant Eudald, mes el Sr. Bisbe ho privà sellant la portelleta”.

 

A Camprodon mantenen de la forma ancestral de mantenir aquesta fibra en contacte amb les restes de sant Patllari. Uns dies abans de la festivitat del patró camprodoní, el 21 de juny, un grup de devotes extreuen el cotó tot separant la mitra de del conjunt del bust d’argent; el substitueixen per cotó nou que restarà fins a l’any següent per impregnar-se de les propietats atribuïdes a les relíquies que, en aquest cas sí, es poden veure i tocar a partir d’una petita obertura a la part posterior. Amades va recollir que sant Patllari era considerat advocat pel mal d’orella, malgrat que no feia referència a aquets cotó; en canvi esmentava la pedra.

gallery/dsc02368
gallery/dsc02417
gallery/dsc02392
gallery/dsc02367
gallery/dsc02398
gallery/dsc02393
gallery/dsc02424
gallery/dsc02387