Relíquies de sant Bernat Calbó

 

La mort del prelat vigatà Bernat Calbó li va arribar el 26 d’octubre de 1243 quan la seva figura ja estava envoltada de fama de santedat. En aquest sentit, el Diccionari biogràfic, editat per Alberti, afirma que “hom li atribuïa, ja en vida, fets d’aparença sobrenatural”.(1) El seu cos, exposat públicament durant vuit dies a la catedral vigatana va ser visitat per nombroses persones. Eufemià Fort deia  que els dies d’aquest període “foren d’un seguit pelegrinatge de devots que hi acudiren a retre’n-li tribut”.(2) Ben aviat van aflorar les notícies, provinents de diversos llocs del bisbat, de miracles aconseguits gràcies a la intercessió del bisbe difunt. L’especialitat sanadora de la invocació al sant era la de combatre les febrades.

Aquesta proliferació de casos inexplicables, però ben explicats, va aconsellar al seu successor de redactar un recull de narracions en la qual quedés patent aquesta obra miraclera. Fort explicava que “la majoria de les vegades, la invocació a sant Bernat Calbó era feta des de casa estant” i continua dient que “no són rares les vegades que els malalts foren portats davant el sepulcre del sant o hi vingueren per ells mateixos” i conclou que “les visites al sepulcre, però, esdevingueren més freqüents com a acció de gràcies, en compliment de prometença feta, o de dipositar-hi presentalles gratulatòries, o cera per a il·luminar-lo”.(3)

La continuada presència de fidels devots va aconsellar al bisbe i al capítol de promocionar, de forma més o menys oficial, aquesta forma de culte. Eduard Junyent que el 1278 "la veneració envers el devot sepulcre conduí a la construcció d’un altar molt a prop del túmul on descansaven les restes de sant Bernat” però afegeix que “com que encara no li podia ser dedicat, fou elevat en honor a sant Martí de Tours i consagrat pel bisbe Ramon d’Anglesola”. Més endavant, Junyent, també diu que “no fóra estrany tampoc que s’hi celebrés la festivitat de sant Bernat de Claravall, precisament el dia que s’esqueia l’aniversari de la mort de sant Bernat Calbó, cosa que donà lloc a l’inici d’un culte públic majorment intencionat envers el bisbe de Vic”.(4) Es tractava d’una mena de trampa que per la similitud dels dos noms permetia celebrar la festa a sant Bernat sense determinat quin. La festa, però, no se celebrava el 26 d’octubre com hauria estat propi, en commemoració de la data en què va morir el bisbe. La coincidència amb la festa, ja ben establerta dels considerats patrons de la ciutat de Vic, el màrtirs Llucià i Marcià, van aconsellar el traspàs al 24.

Els intents de promoure la canonització oficial de sant Bernat Calbó es van iniciar el 1330. Aquesta procés prenia com a motiu essencial l’aplec de narracions relacionades amb els miracles que li eren atribuïts en relació al seu sepulcre a la catedral de Vic. A aquesta relació s’hi va sumar un document de l’abat Francesc Miró de Santes Creus on constaven, també, diversos apunts biogràfics de tipus fabulós que es recordaven, en forma de llegenda, del període en què sant Bernat Calbó va ser abat del monestir. (5)

L’impuls de la devoció a sant Bernat Calbó no es va deturar. El 1381 es va reformar el seu sepulcre que, explica Junyent, “segons contracte, aquest sepulcre havia de tenir 9 pams de llarg per 4,4 d’alt, i havia de presentar esculpits en la coberta la imatge d’un bisbe vestit de pontifical i en el frontispici sis miracles del sant, a més d’altres dos repartits a cada costat” i segueix especificant que “aquesta obra magnífica, tan ponderada en la seva època i també pels autors posteriors que ls descriviren, fou col·locada damunt de tres parells de columnes amb sengles capitells al darrere de la mesa de l’altar, en el mateix lloc on fins aleshores havia estat la tomba del sant, i damunt d’un entarimat de pedra.” (6)

Durant un temps, degut als decrets del Concili de Trento, la festa dedicada a sant Bernat Calbó va ser suprimida malgrat la intervenció dels diversos bisbes de la província de la Tarraconense que, en una reunió de l’1 de març de 1602, es van dirigir al papa Climent VII per tal que fes oficial el culte i canonització de sant Bernat.(7) Malgrat aquestes gestions, el 1626, el culte es va donar per suprimit.

La perseverança vigatana no va quedar afectada per la negació oficial de permetre el culte a sant Bernat i pocs anys després, dins la catedral, s’inicien les obres de construcció d’una capella pròpia. Hi van ser traslladades les relíquies del sant, el 1694, poc després que el bisbe Antoni Pascual hagués restaurat la festivitat.(8) Aquesta capella va ser embellida amb una urna d’argent per tal de contenir degudament el cos sant. El capítol catedralici de Vic la va encarregar a l’argenter Joan Matons el 1701 que va ser lliurada el 1728 que sortosament encara es conserva.(9)

L’empenta decisiva per a l’acceptació vaticana del culte a sant Bernat Calbó va tenir lloc a principis del segle XVIII. A la insistència vigatana es va sumar la de l’orde cistercenca (cal recordar que sant Bernat havia estat monjo i abat de Santes Creus) que va obtenir l’aprovació d’un calendari propi de festivitats en la qual constava la del sant.(10) Finalment, com explica Eduard Junyent, “a 24 de gener de 1722, s’obtingué el decret que atorgava l’extensió de l’ofici diví i la missa propis de sant Bernat concedir de l’orde del Cister, perquè poguessin resar-se i celebrar-se a la ciutat de Vic.”(11)

El sepulcre va ser profanat el juliol de 1936 com la gran majoria d’imatgeria i elements artístics de la seu vigatana. Les restes que es van poder salvar es van dipositar provisionalment al cementiri municipal per retornar-les un cop rehabilitada i recuperada la catedral vigatans a mitjan dècada de 1940.

 

 

El darrer sant català per aclamació popular

 

El nomenament d’una santa o un sant, després del corresponent procés de canonització, està en mans del papa de Roma des de fa força segles. Anteriorment, però, era el mateix poble fidel qui avaluava la consideració que mereixia el personatge en qüestió. Les seves obres en vida i sobretot pels seus miracles assolits per la seva intercessió després de morir indicaven al poble que les portes del cel se li havien obert i que es trobava en comunió amb Déu.

Antoni Pladevall i Joan Soler incorporen la seva figura entre la dels confessors  i declaren que “ell és el darrer sant català per aclamació popular i només amb aprovació del culte per Roma”.(12)

Bernat Calbó va néixer al mas Calbó del terme de Vilaseva de Solcina (Tarragonès). Essent fill d’una família pagesa, va deixar la hisenda i propietats en mans del seu germà gran i es va dedicar als estudis de Dret. Posteriorment, el 1214, va entrar a formar part de la comunitat cistercenca de Santes Creus en la que va ser, més aviat, una vocació tardana. La seves capacitats per a la diplomàcia van afavorir que el 1225 fos nomenat abat del monestir. Aquest mateix do, els seus coneixements de lleis i, en especial, la seva bona relació amb la família dels Montcada, van aconsellar al capítol catedralici de Vic proposar-li ocupar el càrrec de prelat de la diòcesi.

L’acceptació de la mitra vigatana, però, no va allunyar-lo d’una vida a l’estil monàstic ni de diverses intervencions en el context polític del moment. El 1238 va participar en la campanya de la conquesta de València encapçalada pel rei Jaume I.

 

Notes:

1 Diccionari biogràfic. Barcelona : Alberti, 1966, vol 1, p. 278

2 Fort, Eufemià. Sant Bernat Calbó: abat de Santes Creus i Bisbe de Vic. Vila-seca i Salou: Agrupació Cultural de Vila-seca i Salou, 1979, p. 266

3 Fort, Eufemià. Sant Bernat Calbó... [op. cit.] p. 269

4 Junyent, Eduard. Estudis d'història i art: segles IX-XX. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 2001, p. 318

5 Fort, Eufemià. Sant Bernat Calbó... [op. cit.] p. p. 278

6 Junyent, Eduard. Estudis d'història i art... [op. cit.], p. 321

7 Junyent, Eduard. Estudis d'història i art... [op. cit.]

8 Gros, Miquel S. “Exposició commemorativa. VIII centenari del naixement de Sant Bernat Calbó, bisbe de Vic 1180-1980,” Ausa (1980) Vol. 9 Núm.: 95 – 96, p. 133 - 144

9 Madurell, Josep Maria. “La urna d'argent de Sant Bernat Calvó de la Seu de Vich” , Ausa (1968) Vol. 6 Núm. 58 – 59, p. 25 – 33

10 Gros, Miquel S. “Exposició commemorativa... “ [op. cit.], p. 144

11 Junyent, Eduard. Estudis d'història i art... [op. cit.]

12 Pladevall, Antoni; Soler, Joan. “Els confessors” dins Tradicionari. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 159

gallery/bernatcalbó 245x-goigs 1949
gallery/2009 10 17 catedral vic 17 10 2009 038
gallery/dsc05091
gallery/2009 10 17 catedral vic 17 10 2009 033
gallery/p1020148