Relíquies de sant Pere Ermengol

 

Les relíquies de sant Pere Ermengol han tingut el seu sepulcre i posteriors arquetes, se’n compten fins a set (1). com a punt central. Aquest sempre ha estat a la seva població natalícia, a l’església parroquial de Sant Jaume de la Guàrdia de Prats, en terme de Montblanc (Conca de Barberà).

El primer enterrament de sant Pere Ermengol fou al mateix cementiri associat a l’antic convent mercedari de la Guàrdia dels Prats. Quan l’orde mercedari va abandonar aquest edifici, cap a 1440, va voler endur-se les despulles del sant però els veïns de la Guàrdia ho van impedir. Sembla que les restes es van guardar en una urna molt senzilla, de ferro, ubicada a la sagristia de l’església de Sant Jaume. Aquesta arqueta inicial havia estat substituïda a principis del segle XVII que es va guardar en un reconditori del mur de l’epístola de l’església. Aquesta, però, va patir els efectes de la invasió de les tropes castellanes durant la Guerra dels Segadors, el 1644, quan es va incendiar el temple.

L’any 1653 es va realitzar una nova aqueta en forma de petit bagul, amb un estil que recordava el gòtic, col·locada a l’altar propi del sant. Les relíquies es trobaven en aquest continent quan , el 1686, el papa Innocenci XI, va aprovar el culte a sant Pere Ermengol ila seva efectiva canonització. Poc després, el 3 de setembre de 1702, les restes i l’urna es van traslladar solemnement a la nova capella dedicada al sant.

Aquesta arqueta es va substituir el 27 d’abril de 1921. Ho aconsellaven el deteriorament que patia pel pas dels temps i pels efectes de la profanació –que va deixar les relíquies intactes, durant la Guerra del Francès de 1810. Les celebracions del sisè centenari de la mort de sant Pere Ermengol, el 1904, van propiciar a construcció del nou receptacle que no es va fer efectius fins a disset tanys després. El reconeixement de les restes del sant va permetre retirar alguns fragments que es van guardar a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona i que es van recuperar el 1970.

 

 

Les relíquies de sant Pere Ermengol i els infants de la parròquia

 

El reliquiari que va arribar a la Guerra Civil, donació de l’orde mercedari, era d’estil neogòtic i es trasllat de les restes es va procedir el 27 d’abril de 1921. Aquesta urna-arqueta va viure un dels fets més singulars vinculats a les relíquies de sant Pere Ermengol quan, de nou, va patir profanació la nit del 22 al 23 de juliol de 1936. Albert Palacín (2) explica els fets amb les següents paraules: “Quan saquejaren l’església parroquial l’any 36, llançaren l’urna des de l’altar, dalt-abaix de les escales. En esberlar-se l’urna, uns quants ossos caigueren damunt del paviment, juntament amb les hòsties que tragueren del copó. Aquestes formes i les relíquies foren recollides pel fill del campaner, que les guardà a casa seva, fins a finalitzar la guerra, i llavors les entregà al senyor rector, mossèn Josep Maria Domingo.”.

Per altra banda, també explica un nou salvament de relíquies: “Quan hagueren marxat els incendiaris, la bona gent de la Guàrdia dels Prats féu anar els infants a recollir les restes dels ossos mig calcinats, però no destruïts, perquè el foc no els havia tocat gaire. Cada família guardà les relíquies salvades del foc a casa seva.” Palacín, finalitzava aquest episodi dient: “Cada família que havia guardat part de les relíquies salvades del foc, passades la guerra, les retornà al rector, dipositades en bossetes de roba de primera comunió.”

Els dubtes de l’autenticitat i correcte atribució de les relíquies salvades de la combustió, va propiciar la construcció d’una nova arqueta reliquiari –l’actual- estrenada el 27 d’abril de 1970. Allà s’hi va aplegar també, després de la confirmació de les restes recuperades , les guardades el 1921 a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. La cerimònia va ser presidida pel cardenal Benjamí de Arriba i Castro, distingits membre de l’orde mercedari i representants de l’Ajuntament de Montblanc.

Albert Palacín conclou la descripció de l’acte solemne: “Abans d’acabar la cerimònia, i quan ningú no s’ho esperava, el senyor cardenal cridà els salvadors de les relíquies, i a cada un d’ells els va donar un petit reliquiari, format per una capseta transparent que contenia la bossa de primera comunió i un bocí de les relíquies que cada u havia salvat quan era infant.”(3)

A l’”Acta notarial de reconeixement de relíquies de sant Pere Ermengol” del 27 d’abril de 1970, s’hi fa esment dels herois que, aleshores ja adults, eren merescudament desatacats: Jaume Solé, Felicitat Pere, Jaume Francesch, Felicitat Anglès, Maria Capdevila,  Dolors Martí, Josep Sugrañes i Joan Panadès.(4)

 

 

Hagiografia de sant Pere Ermengol

 

Fill d’Arnau d’Ermengol, de la família dels comtes d’Urgell, la seva vida era predestinada des del seu naixement, l’any 1238 a la Guàrdia dels Prats (Montblanc, Conca de Barberà). El frare mercedari Bernat Corbera, en veure el nadó, va profetitzar que ‘un patíbul el faria sant’.

La seva mare va morir quan era molt jove. Tot i rebre una bona formació, a Cervera i a Vic, aquesta educació no el va privar de caure en la vida fàcil i desmesurada. Després d’una forta baralla amb el seu pare es va dedicar al bandidatge i, amb un escamot d’homes que capitanejava, es va fer lladre de camins. La vida se li va redreçar quan es va enfrontar, a mort, amb el seu progenitor que estava al capdavant d’un grup de soldats que feien d’escorta al rei Jaume el Conqueridor en un viatge per terres pirinenques. Ell i el grup de lladres els van atacar per robar-los però davant el seu pare es va penedir de la seva l’acció i del seu estil de vida.

Es va traslladar a Barcelona on va contactar amb el convent de la Mercè considerant-lo un bon lloc per fer penitència dels seus delictes. L’any 1258 hi va iniciar la vida religiosa fins assolir el sacerdoci.

Com a frare mercedari, entre 1261 i 1265, va participar en diverses redempcions de captius en terres del sud de la península ibèrica, ocupades pels sarraïns i al nord d’Àfrica. L’any 1266 va ser enviat a la ciutat de Bugia, a Algèria, al capdavant d’un grup de religiosos. Davant un grup de divuit nens captius, i mancats dels diners per comprar la llibertat, Pere es va lliurar com a penyora per salvar-los.

Es va dedicar a l’evangelització d’infidels, esperant que retornés algun company seu amb el rescat pactat. Aquest fet el va dur de dret a la presó. Passat un temps, sense que arribessin els diners per comprar la seva llibertat, va ser condemnat a mort a la forca. Unes hores després d’executar la sentència i amb el cos encara al patíbul –algunes versions diuen que havien passat vint-i-quatre hores mentre d’altres esmenten vuit dies– va arribar la delegació de mercedaris amb la quantitat de diners destinada a deslliurar-lo. Desesperats, el van despenjar. Miraculosament, però, va reviure tot manifestant que la Mare de Déu l’havia acompanyat i l’havia mantingut amb vida.

La resta de la seva vida tenia el coll tort, amb el senyal morat de la corda que el va subjectar a la forca, i la pal·lidesa de la mort al rostre. Els seus darrers anys els va passar a Barcelona i, posteriorment, retirat al convent mercedari de Santa Maria dels Prats. Va morir, de llarga malaltia, envoltat de fama de santedat el 27 d’abril de 1304 a la seva població natal.

Actualment se celebra la seva festa el 24 d’abril, però el Martirologi romà la situa el 27 del mateix mes. El culte va ser reconegut pel papa Urbà VIII l’any 1626 i  canonitzat oficialment l’any 1687 per Innocenci XI.

És patró de la Guàrdia dels Prats i, degut a tenir el coll tort durant els darrers anys de la seva vida, patró dels malalts de torticoli. També l’havien tingut per patró els lladres, especialment els de camins. Antigament era invocat per les àvies per tal que guardés els fills de caure en la temptació de robar i perquè els salvés de morir a la forca.

 

Notes:

1 Mata, Sofia. “Relació de les set urnes reliquiari de sant Pere Ermengol. La Guàrdia dels Prats, Conca de Barberà (segles XV-XX)”, Aplecs de treballs (Montblanc), n. 29, 2011, pp. 155-176

2 Palacín, Albert. El ball parlat de sant Pere Ermengol. La Guàrdia dels Prats (Conca de Barberà). Lleida: Virgili & Pagès, 1989, p. 121-122

3 Palacín, Albert. El ball parlat de... [op. cit.], p. 124

4 Palacín, Albert. “El reconeixement de les relíquies de sant Pare Ermengol l’any 1970” dins La Guàrdia dels Prats i la seva església. Treballs en el VII Centenari de la mort de sant Pere Ermengol (1304-2004). Valls: Cossetània, 2004, p. 153

gallery/dsc01463
gallery/spegp
gallery/dsc01436
gallery/document autèntica relíquia sant pere ermengol
gallery/dsc01457
gallery/dsc01478