Relíquies de santa Amància

 

A la capella – oratori privat del casal de Sala-d’heures, al municipi de Santa Eugènia de Berga (Osona) es conserva el cos de santa Amància [1]. Es tracta de les restes momificades d’una nena, suposadament santa, que anteriorment havia estat venerada a Arenys de Mar. Tot i que encara hi ha moltes incerteses en el fil de la història, aquest cas d’un cos sant itinerant és exemple de molts d’altres.

El protagonista principal, i iniciador de l’argument, va ser un eclesiàstic de primer ordre. Antoni Pasqual i Lleu (Arenys de Mar, 7 de març de 1643 – Vic, 25 de juliol de 1704) era fill d’una nombrosa família benestant d’Arenys de Mar. El seu pare, Miquel Pasqual, era mestre d’aixa d’aquesta població marinera i es va casar amb Elisabet March. El casal familiar estava situat al carrer d’Avall.

Com que Antoni no era l’hereu, el van destinar a fer carrera eclesiàstica i el 1669 va obtenir el doctorat en Dret Canònic al col·legi de Sant Climent de Bolonya on va ocupar una càtedra d’aquesta matèria a la prestigiosa universitat d’aquesta ciutat.

El 10 de març de 1671 va ocupar els càrrecs de vicari general de Madrid i visitador eclesiàstic de Toledo. L’any següent va assumir la funció d’auditor i consultor jurídic del cardenal Portocarrero i va fer llarga estada a Roma fins a l’any 1680. A Girona, el 1682 i després d’un breu pas per Madrid, va fer funcions d’ardiaca tot i que havia estat nomenat sis anys abans. El 15 de gener de 1684 li va ser comunicat el nomenament com a bisbe de Vic on no va poder fer entrada fins el 12 d’abril de l’any següent a causa de la situació de guerra contra França. A l’edat de 61 anys, va morir al palau episcopal de la capital osonenca. Antoni Pladevall en diu que “fou un bisbe zelós i meticulós que es va preocupar com cap d’altre pel bon funcionament de la seva diòcesi fent editar els Rituals o Ordinaris per l’administració de sagraments, celebrant dos sínodes diocesans els anys 1685 i 1700 i sobre tot visitant les parròquies i donant encertats decrets pel bon funcionament seu, tant en l’aspecte espiritual com l’econòmic” i afegeix que “no se li escapava cap detall i les seves visites pastorals són sens dubte les més completes i útils per a conèixer l’estat de la diòcesi”.[2]

De la seva estada a Roma, i de mans del mateix papa Climent X, va obtenir diverses relíquies. La primera va ser la de sant Fèlix que, per encàrrec seu, va ser dipositada en una urna a l’altar de Sant Josep (que la família considerava com a propi) i festejada cada 10 de juliol amb una processó fins al casal familiar. El 25 de setembre de 1675, va rebre de mans del pontífex les restes de sant Candi i santa Clemència.

El primer d’aquest mateix mes, l’1 de setembre de 1675, ja havia rebut les relíquies o cos de santa Amància, que havia estat extret del cementiri de Ciríaca de la via Tiburtina de Roma. L’acompanyava una lauda sepulcral amb la inscripció ReCESSIT in pace Amantia qvi vixit ann. x d. xxv; és a dir: “Va marxar en pau Amància, que visqué deu anys i vint-i-cinc dies”. L’autentificació de les restes va ser signada per Fra. Joseph Eusanius Aquilani de l’orde de Sant Agustí, bisbe de Porfira i prefecte de la sagristia del Palau Apostòlic fent constar que “sacrum corpus sive ossa corporis sanctae Christi martiri Amanticae repertum una cum vase sanguinis...”.[3]

Des de Roma, Antoni Pasqual la va enviar al casal familiar del carrer d’Avall d’Arenys de Mar i fou dipositada, abans del 3 de novembre de 1679, a l’oratori privat on restaria durant més d’un segle.

El 12 d’octubre de 1810, el successor dels Pasqual, Miquel de Fontcuberta, va traslladar el cos a Vic on havia fixat la seva residència, temps abans, l’hereu de la família i nebot del bisbe Pasqual, Francesc Pasqual i Arnau. La situació bèl·lica amb els francesos devia aconsellar aquesta acció. De relíquies de la santa, però, ja n’havien arribat algunes restes, en concret un os, el 19 de novembre de 1707, que segons autèntica del 24 de juny de 1708 era destinada a ser venerada públicament al convent vigatà de Santa Teresa. Segons visites pastorals, a la primera meitat del segle XIX ja es veneraven a la capella de Sant Joan de Sala-d’heures.

Santa Amància va rebre devoció en aquest temple romànic osonenc, dins el conjunt de Sala-d’heures fins que va ser profanada el 1936 i el cos va ser traslladat a la capella interior del casal, dedicada a la Mare de Déu del Carme, que havia estat reformat uns anys abans.[4]

 

Notes:

[1] Vegeu, especialment: Pons i Guri, Josep M. “Notícia biogràfica del bisbe Antoni Pasqual i Lleu”, Festes de Sant Zenon. Arenys de Mar: Impremta de Santa Maria, 1986 [s.p.]. Disponible en línia a: http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2013/CULTURA/ProgramesSantZenon/1986.pdf

[2] Pladevall, Antoni. “El Bisbat de Vic entre els anys 1685 i 1688”, Ausa, núm. 82 i 83, 1976, p. 44

[3] M.T. “Les relíquies de santa Amància”, Butlletí del Centre Excursionista de Vic, 1922, núm. XLIV, p. 151

[4] Benet, Albert; Pladevall, Antoni. “San Joan d’heures”, dins: Catalunya romànica. Barcelona: Fundació Encilopèdia Catalana, vol. 3 (Osona II), p. 553

gallery/dsc01440
gallery/dsc01451
gallery/dsc01448
gallery/dsc01453