Web de Joan Arimany i Juventeny

DULIA

Les Veracreus a Catalunya

 

La presència simbòlica –suposadament més real del que veritablement ho era- de la Creu original en la qual va morir Jesucrist, en cada parròquia, es feia mitjançant la Veracreu. La Veracreu o Vera Creu és la relíquia, una o diverses estelles, que s’atribueix que pertanyen a la mateixa creu en què va morir Jesús. Normalment, diu Antoni Pladevall a la Gran Enciclopèdia Catalana, consistent “en dues estelles formant creu, muntada fins un reliquiari, al centre d’una creu d’argent o d’altres metalls (1)”. N’hi havia a moltes parròquies i, evidentment, no podien ser de cap manera part de la Creu original. Van escampar-se, especialment, en temps de les croades i dels romiatges de peregrins a Roma i a Terra Santa. Les principals facultats que, en general, se’ls atribueix és la capacitat de vèncer les tempestes i altres calamitats caigudes del cel.
Algunes ‘veracreus’ van fer-se famoses. És el cas de la de Besalú (la Garrotxa), venerada al monestir de Santa Maria. Se suposa que la va dur el comte Bernat de Tallaferro des de Roma l’any 1017 i que la va regalar als monjos del centre monàstic el seu fill Guillem. La llegenda, però, feia que hagués estat un regal del papa sant Damas a la seva suposada vila nadiua, Argelaguer. Francesc de Monsalvatge, que recull aquesta tradició però la refusa, conta que la relíquia es va venerar, fins a l’any 1687, a l’alta major “en una urna que había al lado del evangelio, en cuyo año y á 3 de Mayo, en virtud de una concordia entre el Cabildo de la Colegiata y los Jurados de Besalú, se trasladó para que estuviese más recóndita y con más veneración á la sacristia de dicha iglésia, en cuyo lugar se veneró hasta que fué trasladada á la parroquial iglesia de San Vicente (2)”, fet que va tenuir lloc durant el segle XIX. Manuel Galimany esmenta que “en l’acte d’una visita pastoral, que l’any 1581 realitzà el bisbe Benet de Toco, es parla ja d’una confraria sota la invocació de la Santa Creu, a Santa Maria de Besalú (3)”. En aquest sentit, Monsalvatge assenyala que el papa Climent XI, en una butlla del 15 de maig de 1710, va concedir tres indulgències a la confraria esmentada (4).
Una altra Veracreu que va tenir molt de renom va ser la de Sant Pere de Rodes (l’Alt Empordà). S’associa amb la versió llegendària del monestir i el viatge que feien per mar tres clergues que fugien de Roma, atacada pels perses, l’any 610. Arribats al Cap de Creus, on hi havia un temple dedicat a Venus, una tempesta no els va deixar passar fins que no va ser canviat el nom del lloc pel de cap de Creus on van fundar el monestir (5). Aquesta relíquia, segons Pladevall, “va ser causa dels jubileus sants del monestir, cada any que la festa de la Santa Creu de maig coincidia en divendres (6)”.
Especialment coneguda és, també, la de Cervera (la Segarra) que porta el nom de Sant Misteri i que cada any és celebrat el 6 de febrer. I la d’Anglesola, conservada des de l’entorn de 1170 que va ser objecte d’un profund estudi i exposició al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (7).

Altres relíquies de la Veracreu eren venerades en moltes parròquies escampades per tot el territori de parla catalana, com el cas de Santa Pau a la Garrotxa, on es venera des de 1391. Els goigs que li són dedicats, al considerar que és una ‘veracreu’, esmenten:

D’aquella mateixa Creu
en què Jesucrist patí,
i morint ens redimí
de sa sang amb el ric preu,
ens ha tocat la porció
que en eix temple és venerada

Siuau de tots adorada
amb cordial devoció.
I se’n destaquen les propietats:

Contra llamps i pedregades
com sou el més fort escut,
si contrit el poble acut,
les terres mira salvades
amb la sola exposició
d’aquesta peça sagrada.

Siuau de tots adorada
amb cordial devoció.

 

Bibliografia:
1 Pladevall, A. “Veracreu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, v. 24, p. 19
2 Monsalvatje i Fossas, Francesc. Besalú: su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos. Olot: Imp. Juan Bonet, 1889-1890, v. 2, p. 91 – 92
3 Galimany, Manuel “ Santa Maria de Besalú”. Dins: Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, v. 4, p. 173
4 Monsalvatge, Íbid, p. 93
5 Badia, Joan. Monestir de Sant Pere de Rodes, guia històrica i arquitectònica. Barcelona: Curial, 1993, p. 28
6 Pladevall, Íbid.

7 Español, Francesca. La Vera Creu d’Anglesola i els pelegrinatges de Catalunya a Terra Santa. Solsona: Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 2015