La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Després de les tenebres sorgeix la victòria: l’Ofici de Tenebres

En els tres darrers dies de Setmana Santa, Dimecres, Dijous i Divendres Sant, fins fa mig segle, solien donar-se un esdeveniment singular: els anomenats ‘oficis de Tenebres’ o ‘fasos’. La Gran Enciclopèdia Catalana els situa abans de la reforma litúrgica de 1956 (1) i constata com són aquests dos noms, ‘Tenebres’ i ‘fasos’, amb els quals són coneguts i recordats. Se celebraven per les matines dels tres dies indicats però també en laudes.
Aquesta cerimònia prové, segons paraules de mossèn Jaume Corbatera, almenys del segle IX i afirma que “el ritu amb què la litúrgia celebra aquesta funció s’influencia intensament d’un to de severitat gran i es desplaça dintre una actuació tota trista i malenconiosa que contrasta totalment amb l’esplendor i solemnitat amb que celebra l’Església algunes diades de l’any eclesiàstic (2)”.
Eren dos els rituals que caracteritzaven aquests oficis i cadascun els ha aportat el seu nom. Per una banda, el de “tenebres”, era associat al caràcter propi de la funció, celebrada antigament a punt d’albada, i a un canelobre especial de quinze braços, anomenat ‘tenebrari’, que s’anava apagant; d’aquesta manera anava deixant el temple ,precisament, “en tenebres”. Per altra banda, el de ‘fasos’, relacionat amb les branques de palmera utilitzats, quan s’apagaven els ciris del canelobre esmentat, figurant la molt políticament incorrecte acció de ‘matar jueus’.
Joan Amades (3) explica la cerimònia dient que “a l’altar major es col·loca un canelobre amb quinze ciris, catorze de grocs i un de blanc. Figuren els dotze apòstols i les tres Maries. Hom diu quinze salms. Per cada un s’apaga un dels ciris”. El missatge d’aquesta forma de procedir, segons el folklorista, era que “l’apagament dels dotze ciris que representen els Apòstols vol significar que es va anar apagant, un darrere l’altre, en el cor dels dotze deixebles la fe en la paraula divina del Mestre, i també, un darrere l’altre, el van anar abandonant”. Quan només resta el ciri blanc, que representa la Mare de Déu, després d’apagar els dos de les altres Maries, diu Amades, “s’amaga sota l’ara”. Llavors, “l’església queda a les fosques perquè representa les tenebres en què va restar sumit el món després de la mort de Jesús”.
Aureli Capmany, constata aquest fet de la següent manera: “En finalitzar cada salm, s’apaguen els sis de la credença de l’altar i resta solament encès el de la cúspide del Tenebrari, que s’amaga darrera l’Altar i reapareix en repetir-se l’Antífona ‘Traditor autem’. Aquesta cerimònia representa la traïció de Judes, l’extinció dels altres ciris la dispersió dels Apòstols i de les Maries en fer presoner a Jesús, per por que els jueus els detinguessin com a seguidors del Diví Mestre. El darrer ciri que resta encès recorda la Mare de Déu i tot el poble l’anomena la “Maria sola” (4)”.
Just en el moment de fer desaparèixer visualment aquest ciri blanc i en dir el quinzè salm, segueix recordant Joan Amades, “la mainada ‘feia els fasos’, els quals consistien a repicar amb tota la fúria els bancs, els confessionaris i tot allò que podia produir un bon terrabastall en ésser copejat amb les maces de fusta, que durant tota la setmana els nois duien al damunt per picar portes. Les nenes i la mainada petita que encara no podia prendre part en l’esbojarrament dels fasos feien tanta remor com podien amb xerracs (5)”. Aquests xerracs són, en definició de la Gran Enciclopèdia Catalana, un “estri de fusta amb una llamineta o llengüeta flexible quer, en fer giravoltar la peça on va fixada, bat successivament les dents d’una roda dentada fixada a un eix que serveix també de mànec i produeix un seguit de sons secs i estridents (6)”.
Aquest fet, segons Capmany, tindria un origen històric en el temps que els cristians barcelonins haurien atacat el call jueu de la ciutat en moment de gran fervor i n record de la mort de Jesús (7). El simbolisme, però, és molt més ric en matisos. Amades en diu que simulava el desordre i confusió que es van apoderar del món després de la mort de Nostre Senyor però també diu que “el terrabastall produït per la mainada amb els fasos vol significar el gran aldarull i rebombori a què el poble jueu de Jerusalem, quan fou pres Jesús, va lliurar-se per tal d’exterioritzar la seva joia i alegria”. I, finalment, també “es creu que amb aquest terrabastall hom vol confondre els mals esperits i fúries que intenten apoderar-se del món aprofitant-se del moment de no poder-ne tenir cura Jesús per estar enterrat (8)”.
Després del repicar i del soroll emès pels estris utilitzats per la mainada es resol el darrer dels gestos simbòlics. Com diu Capmany, recordant la profunda plasticitat i significat dels objectes, “el ciri del cim del Tenebrari és Jesús Llum del món, i l’amagar-lo sota l’altar és en senyal de la mort del Redemptor; quan piquen els fasos, la remor es fa en record del terratrèmol que commogué el mont en morir Jesucrist, i la reaparició del ciri amagat és l’anunci de la seva resurrecció. Tot és adient a aquest simbolisme: l’abandó dels deixebles deixant sol a Jesús, la tenebra del Temple, la sepultura del Senyor, representacions solemnes de la vida dolorosa de Jesucrist des que fou pres a Getsemaní fins a la seva sepultura (9)”.

És a dir, durant les hores més fosques, quan l’Imperi romà que arriba gairebé a  tot Europa es renta les mans personalitzat en Ponç Pilat, el Sanedrí amb Caifàs al capdavant, empenyen l’exèrcit que envolta, deté i tracta Jesús sense pietat. Aleshores, el poble encara manté l’esperança. Aquesta esdevé, per fi, amb la Resurrecció el diumenge posterior a la Passió. En aquell instant, simbòlicament, sorgeix la Llum. I el poble l’acull amb la consciència  naixent que ja és un nou poble.


Bibliografia:
1 “Tenebra”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol 22, p. 241
2 Corbatera, Jaume. “Ofici de Tenebres”, El Record. Manlleu: Tip. Manlleuense, 1936 [s.p.]
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 749 – 750
4 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes: febrer-març-abril-maig. Barcelona: Laia, 1982, vol. 3, p. 72
5 Amades, Joan. Costumari català... [op. cit.], p. 750-751
6 “Xerrac”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol. 24, p. 372
7 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes... [op. cit.], p. 94
8 Amades, Joan. Costumari català... [op. cit.] p. 751
9 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes... [op. cit.], p. 96