La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

esmentenL’enigmàtica troballa de la pastoreta de la Gleva, fa 356 anys

Els llibres més antics que fan referència al santuari de la Mare de Déu de la Gleva, situat al terme municipal actual de les Masies de Voltregà, esmentaven la macabra troballa, fa 356 anys, de les restes d’una nena al subsòl del temple. Segons aquestes cròniques, el 19 de desembre de 1660, es va localitzar el cos que es va atribuir a la pastoreta llegendària que, segons la tradició, havia descobert la imatge mariana.

Tres anys abans de l’enigmàtica troballa, el frare Narcís Camós publicava la seva obra Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña on recollia la tradició llegendària que afectaria a la nena localitzada: “Apacentava bueyes por aquel llugar una pastorcilla hija de una casa que era entonces de tal Pujol, la cual aun se conserva un buen tiro de pistola lexos de la Capilla de la parte de septention (...). Haziendo pues este exercicio dicha nina advirtió muchas vezes que uno de los bueyes se yva al lugar donde oy esta dedicada la Capilla del cual no estava muy lexos, y allí arañava la tierra, haziendo juntamente muchos bramidos, como quien dava à entender que en aquel llugar havia alguna particular maravilla. Visto esto acercòse la nina allí, y por un agujero que havia hecho el buey, descubriò baxo de tierra la santa Imagen, delante de la qual passo muchos ratos arrodillada” (...) Estava la Imagen allí dentro de tierra, en medio de unes colunicas de piedra, a las quales servia de techo un terron, cubriendo juntamente la Imagen”. La història continua amb la intervenció del pare de la nena que, amb la intenció de dur la imatge a l’església parroquial; aquesta però, retornava al lloc on se la va trobar i on se li va edificar el primer santuari.

Aquest fet, segons va recollir Joaquim Roca, hauria passat en una època força pretèrita: “La tradición que se conserva en esta comarca, fundada según se dice en antiguas escrituras, que no nos ha sido dable examinar, dan á este hecho memorable mas de mil años de antigüedad, pues lo fijan en el de 822”

El manlleuenc Francesc Poquí , prevere de la propera església de Sant Esteve de Vila-setrú, va descriure els fets. Poquí va publicar un interessant volum de llarg títol: Gleba de discursos, en excelencias de la Gleba de Oro María baxo la invocación de la Gleba. Coronada de muchos favores, gracias, y milagros, para consuelo de sus devotos a la impremta barcelonia de Joan Llopis, l’any 1692, quan tot just havia passat una trentena d’anys dels fets detallats:

“A 19 de diciembre de 1660, queriendo mover el Altar donde està la Santa Imagen de Maria de Gleba, el qual estava sobre el lugar donde se halló dicha imagen, cavando se descubrió en la parte del Evangelio, el cadàver de una Niña de edad de 9 ò 10 años, segon dixeron los Cirujanos”. Sembla ser, per tant que es va activar una mena de CSI barroca quan es va indagar, l’edat i la possible procedència de les despulles trobades.: “Y como no se pudo hallar noticia alguna de que parte, ò casa havia sido aquel cadàver, fue depositado en una urna...”.

La imaginació de l’època, impregnada d’una produnda religiositat, es va posar a treballar: “...y boló la fama, que era el de la Niña que halló elretato de la que es Niña de los ojos de Dios; assegurando, que cuerpo tan dichoso, fue digno de enterrarle en el lugar, en que mereció hallar tan rico tesoro...”. Malgrat aquesta interpretació fabulosa, que hauria donat forma física a una llegenda, hi havia altres versions més prosaiques : “... ó porque como en el Lugar ofreció su alma à la Gleba Maria, quando vivia, en el mismo lugar le ofresiesse el cuerpo, quando muerta; ò porque como viviendo procurò la veneracion de Maria de Gleba en aquel lugar; assi la procurasse desprues de su muerte, en este mismo lugar”.

L’aplicació del raonament més escaient, malgrat la distància “científica” que semblava oferir Poquí, esdevenia molt difícil abstreure’s de la credulitat més innocent: “De gran consuelo seria para los Fieles, el saber ciertamente ser este Cuerpo el de quella Niña; poque à vista de tan dichoso original, le encenderian sus coraçones en mayores afectos, prtorumpiera su devoción en mas fervorosos cultos”.

La fe, però, semblava superar tot obstacle: “Mas no es necessaria tanta noticia, ni es menester tanta certidumbre: antes esta suspensión, aquel si es, no es redunda en mayor aplauso, cede en mayor obsequio de Maria de Gleba”.

Malgrat això, insistia en què és qüestió de creure: “..no hemos de ser curiosos en investigarlo, ni nos ha de dar pena ignorar, lo que no importa saber...”.  

Però, seguidament, tornava a plantejar el dubte: “Gustarian los fieles saber de cierto, si este cuerpo es el de la Niña, yà por la dicha que tuvo en hallar tan rico tesoro; yà porque la incertidumbre puede causar devios”.

I tornava a repetir: “Mas no es necessària tanta certesa. Permite Dios esta incertidumbre, para que nos conformemos con su voluntat, y cumplamos con los devidos cultos, y obsequios à Maria de Gleba; en esto devemos poner cuydado para lograr muchas dichas, que en lo que no le và, ni le viene, suele dañar la curiosidad...”.

I va acabant Poquí, entre la seva fe i els seus dubtes: “El cadàver de una Niña fue escondida en un hoyo en el Santuario de Gleba por algunos, ignorandolo los demàs. Y si estuvo aquel luego muchos años escondida, hasta que Dios fue servido manifestarle, dicho cadàver lo estuvo también, hasta que Dios quiso se descubriese...”.

D’aquest cos de la suposada pastoreta, en va recollir notícia el Dr. Antoni  Pladevall quan esmentava el canonge Poquí que, en data de 1760, constatava: “Yo le vi en dixa caxita muy entero de cabeza. Manos y pies. Todo lo demàs estava cubierto de algodón y entendí que cavando le quitaron la carne de muchos huesos”.

La prudència en venerar aquestes suposades restes ja va posar en alerta al bisbe Francesc Crespí (1656-1662) que n devia fer un reconeixement força apropat a la troballa i havia aconsellat retirar-la del centre de l’altar.

Malgrat la disposició episcopal, la pietat de l’entorn del santuari, no devia objectivar suficientment la preuada relíquia.  El 1667, poc temps després de la descoberta, el bisbe Jaume de Copons ja prohibia el culte a les restes. Però, com manifesta Pladevall, les ordres dels bisbes no es devien dur a terme amb la convenient resposta: “... en la visita pastoral que va fer a Sant Hipòlit i a la Gleva el bisbe Ramon de Marimon el 28 de juny de 1724 llegim: Havent trobat dessota la mesa de l’Altar de la capella que està baix del presbiteri de nostra senyora de la Gleva una caixa ab ossos de un difunt, que dihuen ser de la pastoreta que trobà nostra Senyora, y com debaix lo altar ahont se celebra lo Sant Sacrifici de la Missa sols puga haver-hi relíquies de Sants als quals dóna culte la Iglesia, manam que en continent se traga la referida caixa de dessota del Altar y que es pose a un cantó de la capella, cobrint-la de rajola y guix en forma de depòsit, amb lo qual se evitarà també la impertinència de alguns en voler veure los referits ossos”.

Les insistents reticències episcopals no van ser suficient per fer desistir als curiosos, segons el mateix Pladevall: “Això però no va fer minvar l’atracció dels visitants de la Gleva envers les suposades ‘relíquies’ o restes de la pastoreta, que, com és lògic, mai ningú va examinar científicament per demostrar si eren d’un noi o d’una noia, ni la seva antiguitat”. Segueix dient : “Quan es va fer el santuari actual [el barroc], les restes de la ‘pastoreta’, a les que la gent atribuïa curacions i gràcies, es varen posar en un armari tancat a la crfipta o capella de la Cova, a la que la gent anomenava ‘la Capella de la pastoreta’”.

El viatger Francisco de Zamora, en passar prop de la Gleva el 21 d’agost de 1787, en va dir: “Situada en una eminència, a la izquierda dle camino, se halla Nuestra Señora de la Gleva, ermitorio famoso del puelo de San Hipólito. Iglesia nueva y graciosa. Aquí se halló esta imágen, en la cueva que està detrás de la Iglesia, por una pastorcita, cuyo cuerpo se conserva”.

Així ho recull Pladevall i afegeix: “Les mostres de devoció encara es constaten el 1889 quan el bisbe Josep Morgades mana aparedar l’armari on es guardaven els ossos dintre d’una urna de vidre posada en una caixeta de fusta pintada amb la pastoreta jacent al seu damunt i de nou Torras i Bages el 1908 prohibí ensenyar aquest cos als fidels sense permís de l’autoritat eclesiàstica”. Finalment, afirma: “Aquestes suposades relíquies es perderen definitivament el 1936”.

La presència d’esquelets i restes òssies d’infants en llocs emblemàtics no és res sorprenent ni inusual. El Dr. Antoni Pladevall, en fer referència al Cos Sant de Sant Pere de Casserres on va ser venerat durant segles, diu: “És freqüent que en fer excavacions en antigues capelles o esglésies es trobin enterraments d’infants, sovint en llocs honorífics, que revelen que els que els varen enterrar els volgueren donar un lloc ben destacat, bé fos per l’estima que els tenien o bé per demanar as Déu nova descendència”. I es recorda del l’esquelet de la Gleva: “Per confirmar-ho exposem el cas de la “pastoreta” que es creia que havia trobat, junt amb un bou, la imatge de la Mare de Déu de la Gleva, que es deia que havia estat amagada quan els moros envaïren el país”.

A uns 17 quilòmetres al sud del santuari de la Gleva es trona el jaciment del Camp de les Lloses, envoltat del nucli de Tona.  En aquest indret, habitat per primera vegada entre el bronze final i el període preibèric (segles VIII-V aC) encara que l’ocupació més notable correspon a la darrera època de la República romana (entre els segles II i I aC), es troben diferents edificis on han estat documentats diferents rituals relacionats amb les pràctiques religioses dels seus pobladors.  Així, han estat localitzats cinc enterraments de nadons en diversos edificis, en petites fosses obertes al subsòl de les habitacions, a tocar dels murs, En el document “Les col·leccions de l’exposició permanent del camp de les Lloses. Tona” s’exposa el següent text: “La tradició d’enterrar infants en àmbits domèstics és ben coneguda des del període preibèric, i present en les èpoques ibèrica, romana, medieval... Fins i tot, de manera puntual, ha arribat a l’actualitat. Aquesta pràctica funerària, juntament amb la tradició indígena d’enterrar, també a l’interior de les cases, parts dels esquelets d’animals sacrificats, van conviure la costat de rituals típicament romans”. En aquest sentit, s’afirma: “Sembla que les inhumacions estaven relacionades amb reformes de les cases. Aquestes reformes podrien formar part d’un ritual de purificació de les llars amb motiu de les morts prematures d’infants, però també es pot pensar en hipotètics sacrificis fundacionals (per posar els habitatges sota la protecció de les divinitats)”.

Podria haver tingut un significat semblant l’enterrament de la “pastoreta” al santuari de la Gleva, com apunta Pladevall al referir-se de Casserres? Quin altre sentit hauria tingut el sacrifici de la persona que, suposadament, hauria localitzat la imatge mariana? O és que, en un moment determinat de l’efervescència de la religiositat barroca, en moment anterior as 1660, es va  voler impulsar el prestigi del santuari del Voltreganès amb la miraculosa troballa?

Moltes preguntes i cap resposta...

 

Bibliografia:

Camós, Narcís. Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona: Jaume Plantada, 1657, p. 288

Les col·leccions de l’exposició permanent del camp de les Lloses. Tona. [Tona : Ajuntament de Tona], 2008, p. 100

Pladevall, Antoni. Santa Maria de la Gleva patrona de la plana de Vic. Barcelona: Editorial Montblanc-Martín, 1988, p. 25-26

Pladevall, Antoni. Sant Pere de Casserres o la presència del Cluny a Catalunya. Manlleu: Fundació Caixa Manlleu, 2004, p. 69

Poquí, Francesc: Gleba de discursos, en excelencias de la Gleba de Oro María baxo la invocación de la Gleba. Coronada de muchos favores, gracias, y milagros, para consuelo de sus devotos. Barcelona: Josep Llopis impressor, 1692, p. 268-272. Disponible en línia a: https://books.google.es/books?id=1lVsBH6ErKYC&pg=PA332&dq=poqu%C3%AD+gleba+de+discvrsos&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjkn-jO3ebQAhWMWxQKHV_jCBYQ6AEIGzAA#v=onepage&q&f=false

Roca, Joaquim. Historia, culto y milagros de Ntra. Sra. De la Gleva en su santuario de la diòcesis de Vich. Barcelona: Imprenta Biográfica, 1858, p. 4. Disponible en línia: https://books.google.es/books?id=aENqJtZKALsC&pg=PA1&dq=roca+gleva&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjKmrTRzv3QAhUEahoKHZwnCNQQ6AEIKjAD#v=onepage&q=roca%20gleva&f=false

Zamora, Francisco de. Diario de los viajes hechos en Catalunya. Barcelona: Curial, 19673, p. 70