La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

La ‘Miraculosa llum’ de Manresa o quan la Santíssima Trinitat va dirimir un conflicte territorial

El fet ocorregut a Manresa, el 1345, és commemorat cada any, el 21 de febrer. L’enciclopèdia Tradicionari (1) recull que “segons diu la llegenda, la manca d’aigua que patia la capital del Bages en l’edat mitjana malmetia els cultius, i la fam amenaçava la vida de bona part de la població. Enmig de la desesperació, uns notables manresans es van proposar de construir una sèquia que, des de Balsareny, conduís l’aigua del Llobregat a la ciutat”. Les obres, tot i obtenir el permís del rei Pere III, van ser aturades pel senyor feudal del terme de Sallent, el bisbe de Vic Galceran Sacosta, que va amenaçar a tots amb l’excomunicació si continuaven les obres. Aturades les obres i condemnada a ciutat de Manresa a patir set i fam, el 1345, va morir el bisbe. Elegit un successor, els manresans van dirigir-se-li per demanar permís per continua la sèquia “i vet aquí que el dia escollit per a signar la concòrdia i anul·lar l’excomunió, una claror enlluernadora procedent de Montserrat il·luminà l’església del Carme, i les campanes de la ciutat es van posar a repicar totes soles”. Aquest fet extraordinari s va repetir “fins a res vegades va anar i tornar la llum misteriosa de l’altar de la Trinitat a la volta de l’església”. Joan Amades, al Costumari Català detalla com “inesperadament, el veïnat va adonar-se que des de Montserrat baixava una gran bola lluminosa que s’encaminava vers la població, va creuar per damunt del cel i va entrar dins del temple de la Mare de Déu del Carme, on es va destriar en tres boles que simbolitzaven la Santíssima Trinitat (2)”. El resultat del fet prodigiós va ser l’aixecament de sancions de part del bisbe, que des de Santpedor va escoltar com les campanes de Mantera es posaven a tocar totes soles, i va permetre la finalització de l’esperada obra hidràulica. A tota la ciutat de Manresa en pes, com diu el mateix Amades “tothom va creure que el cel li havia donat la raó en enviar-li aquella llum misteriosa”.
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana (3), la primera referència documental de la llum data del mateix 1345 i una primera al·lusió històrica de la celebració, en record del fet, es remunta al 1536. La mateixa font especifica que la festa “des del segle XVII i fins al XIX se celebrà el segon diumenge de quaresma i que té un sentit religiós d’acció de gràcies a la Santíssima Trinitat”.
Un goigs titulats ‘Goigs de la Miraculosa Llum, que vingué de Nostra Senyora de Montserrat á la iglesia de Nostra Senyora del Carme de la ciutat de Manresa, á 21 de febrer de 1345’, contenen una referència evident a l’origen de la llum, la Santíssima Trinitat. Sembla com si amb el fet inexplicable ocorregut a la capital bagenca, es volgués aprofitar per reforçar un misteri dogmàtic de difícil comprensió. L’entrada dels goigs diuen:

“Aquella llum resplandent,
tant gentil, tant clara y pura,
la Trinitat nos figura
Misteri tant excel·lent”

I acaba amb una referència encara més contundent:

“La distinció que feu,
Es mirall molt verdader,
Tres persones y un sol Deu,
Un ser, voler y poder:
¡O encubert ornament!
¡O distinció i juntura!
¡O dificil tancadura!
¡O profundo fonament!”

Evidentment, però, no ha mancat qui ha volgut trobar una explicació racional al fet extraordinari esdevingut un 21 de gener del reculat 1345 a Manresa. Josep Guijarro apunta la possibilitat del descobriment dels meteoròlegs d’un fenomen elèctric, que anomenen raig globular que es manifesta de cop amb una forma esfèrica o ovoïdal que no supera els 30 centímetres de diàmetre i amb una lluminositat variable (4). No s’ajusta, però, per diferents factors, com al velocitat, la durada i alguns efectes físics posteriors que solen manifestar aquets raigs amb les cròniques sorgides de l’esdeveniment de Manresa.

 

Bibliografia:

1 Carrera, M.; Cubillos, J.; Orriols, X.; Palomar, S.; Soler, J. “Els carnavals. La Misteriosa Llum de Manresa”. Dins: Tradicionari. El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, v. 5, p. 164
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 1, p. 78 i 789
3 “Llum, festa de la”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 14, p.141
4 Guijarro, Josep. Guía de la Catalunya màgica. Barcelona: Martínez Roca, 1999, p. 46 i 47