La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sala Joaquima de Vedruna

Nascuda el 16 d’abril de 1783, a Barcelona, amb el nom de Joaquima de Vedruna i Vidal. Era la cinquena de vuit fills d’una família de la burgesia barcelonina que vivia al carrer Hospital. Va rebre una bona formació inicial amb els seus germans, mitjançant un preceptor, que li va permetre adonar-se de les dificultats que suposava ser una persona analfabeta. Quan tenia 12 anys, se li va despertar la vocació religiosa i va intentar ingressar al convent de l’Encarnació de Carmelites calçades proper a casa seva però no va ser admesa per raó d’edat. El 1799 es va casar a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona amb el vigatà Teodor de Mas, amic de la família. El matrimoni va tenir nou fills dels quals tres van morir amb curta edat. En esclatar la Guerra del Francès, la família va fixar la seva residència al manso Escorial de Vic, propietat del seu espòs, Teodor de Mas. Aquest, va ser reclamat per exercir diverses tasques dins la guerra mentre Joaquima i els seus fills van restar al mas. L’ocupació de Vic per part de l’exèrcit napoleònic, va motivar la fugida de Joaquima i els seus fills a la  zona de la Calma, al Montseny, on van restar refugiats al mas del Clot de la Móra fins que Vic va ser abandonada per les tropes. Un cop acabat el conflicte, el seu marit va intentar reprendre l’activitat professional a Barcelona però va morir l’any 1816 a causa d’una tuberculosi. Joaquima fou vídua a l’edat de 33 anys. En els anys posteriors, vivia al manso Escorial de Vic dedicada als seus fills amb la previsió que, quan aquests fossin adults, entraria de religiosa en un convent. El 1819, va conèixer al pare caputxí fra Esteve d’Olot, que va esdevenir el seu director espiritual. A instàncies seves va madurar la decisió de fundar una congregació amb una doble tasca educativa i sanitària, per als més dèbils socialment.  El 6 de gener de 1826, Joaquima va professar amb el nom de Joaquima del pare Sant Francesc . El 26 de febrer de 1826, va iniciciar la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna dedicada a cura de malalts des dels hospitals municipals, a l’educació de noies des de l’escola pública, i a l’atenció dels marginats des de les Cases de Caritat i la va posar sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme amb el nom de Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat. La primera comunitat estava formada per cinc noies. El manso Escorial va ser el lloc inicial de la seva labor i, va estar regida per una regla, de caire franciscà, redactada per fra Esteve. El 1837, a causa de la primera Guerra Carlina i de les idees polítiques del seu fill, Joaquima va ser empresonada per un breu període de temps. Posteriorment, va anar a Berga. El 1840, es va exiliar a França, juntament amb un grup de germanes, passant els Pirineus a peu; es va dirigir a Perpinyà on va restar durant tres anys.  Tres anys després, va retornar de l’expatriació per vigoritzar les cases que ja s’havien fundat abans de la guerra i va reobrir el noviciat establert a Vic. Va reprendre la tasca fundacional instal·lant moltes comunitats per tot Catalunya. En aquesta època va rebre la col·laboració del pare Antoni Maria Claret a qui va encomanar l’ampliació de la Regla primitiva amb normes de govern. El 1849 va patir un primer accident vascular cerebral i tres anys després es va retirar a la Casa de Caritat de Barcelona, perquè el fred de Vic, afectava la seva salut. El 28 d’agost de 1854, va morir a Barcelona l’any a causa de la gran epidèmia de còlera. Aleshores, les cases fundades per Joaquima de Vedruna ja eren 30 i les germanes unes 150.

Pius XII la va beatificar el 19 de maig de 1940 i Joan XXIII la va canonitzar 12 d’abril de 1959. La seva festa se celebra el 22 de maig tot i que el Martirologi Romà indica el 28 d'agost.