La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

El Roc de sant Urbici, a Santa Maria de Serrateix

L’atribució de senyals, petjades i clots a la roca és un fet força habitual en la geografia del territori català. Un dels casos més interessants és l’anomenat Roc de sant Urbici prop al monestir de Santa Maria de Serrateix.

Santa Maria de Serrateix (Viver i Serrateix, Berguedà) i el seu antic conjunt monàstic benedictí, malgrat les reformes que ha patit en els transcurs dels segles, conserva bona part del caràcter original. L’església, amb planta de creu llatina, estava capçada per tres absis dels qual només se’n manté un. A la banda sud, a l’entorn d’un claustre de línies neoclàssiques, hi ha les antigues dependències monàstiques. Destaca la imponent imatge de la torre campanar així com la torre de l’abat. A l’interior, és remarcable el sarcòfag del comte Oliba Cabreta.

A pocs centenars de metres, al sud-est del monestir, hi ha una gran roca isolada al mig dels camps que rep el nom de Roc de sant Urbici. Segons Eduard Riu i Barrera, hi ha dues versions que associen el sant amb la pedra: per una banda, la que hi situa el lloc on el sant fou martiritzat, vinculant uns senyals vermells amb la seva sang; per altra banda, la que atribueix l’aparició del sant en aquest lloc al trasllat d’un boig des de Bordeus.

D’aquesta segona atribució, el mateix Riu explica que va ser recollida de fonts orals el 1908 i que, segons la narració, es diu que “comparegué un dia un boig per aquestes contrades procedent de Bordeus i portant el cadàver del Sant a coll, no podent resistir més la fatiga de la llarga caminada abandonà el cos sant al peu del roc tot i assabentant del fet al veïnat, que no en va fer cap cas en veure que es tractava d’un foll. L’endemà, el boig va desaparèixer, però a partir d’aquell dia, a l’hora en que el cos sant havia estat abandonat, les campanes del monestir tocaven soles; aquest fet miraculós va colpir a la gent que va preguntar-se sobre la veritat del que els hi havia fit i cercaren el cadàver del Sant que localitzaren al costat del roc; en intentar de traslladar-lo al monestir per donar-li sepultura no pogueren aixecar-lo ni moure’l, per més esforços que fessin, pel seu pes desmesurat. Davant d’això decidiren anar a cercar el boig allà on fos; el trobaren al cap de poc temps no gaire lluny d’allí, i ell tot sol i a pes de braços el portà i diposità dins del monestir, on es conservaren les seves relíquies dins d’una urna col·locada en un altar dedicat a la seva memòria”.[1] També podeu llegir aquesta llegenda al dossier “Llegendes del Berguedà” de l’Erol.

La incertesa de quin és el sant venerat a Santa Maria de Serrateix, juntament amb tres sants d’origen romà, Víctor, Zenó i Felícola, ja és apuntada pel mateix autor anteriorment esmentat. Si hem de fer cas a la versió oral, que compta amb més d’un segle, es tractaria d’un bisbe màrtir nascut el 702 a Bordeus (Aquitània, França)  i mort al voltant de l’any 800 a Nocito, Osca.

Les dades que es consideren versemblants d’aquest sant situen el seu origen francès i nascut en una bona família. Urbici fou educat per la seva mare en el coneixement de les lletres clàssiques. Malauradament, el seu pare va morir en acció de guerra contra els sarraïns i mare i fill van passar a la captivitat.

Passat un cert temps, la seva mare fou deslliurada del captiveri i, després, per voluntat divina, ho fou Urbici que va retornar a la seva ciutat natal. De nou a Bordeus, va decidir dedicar-se a la vida contemplativa i es va fer monjo eremita per terres del Pirineu aragonès..

La seva diada se celebra, a Serrateix, el 6 d’agost, i el primer diumenge de maig es commemora la translació o Festa del Perdó; a Osca, el sant homònim ho fa el 15 de desembre. Se l’invocava en moments de sequera per demanar pluja abundant.

En el Sermó de les relíquies en la festa de la dedicació de la basílica del monestir de Ripoll, l’any 1032, ja apareix esmentat tot indicant que és un venerat màrtir de la nostra pàtria reforçant la tradició que el feia un personatge local martiritzat a Serrateix mateix[2]; també consta en la consagració de l’altar de Sant Esteve de Banyoles el 1086.[3]

Per altra banda, establint un paral·lelisme amb sant Urbici d’Osca, Eduard Junyent afirmava la possibilitat que els primers monjos establerts al monestir català tinguessin origen aragonès i que haguessin portat relíquies del seu patró al nou emplaçament; a més, l’any 941, sant Urbici ja era titular, juntament amb santa Maria, del cenobi berguedà[4]

La tradició local ha pretès identificar-lo amb un bisbe d’Urgell que fou prelat en el traspàs dels segle VIII al IX. La identitat més versemblant de l’Urbici venerat a Serrateix seria la indicada anteriorment malgrat que l’enterrat a Osca, no sigui considerat màrtir ni mai hagués exercit de bisbe. Malgrat això, la iconografia amb vestuari i elements episcopals l’adquireix abans del segle XIV com es pot veure en les representacions artístiques.


[1] Riu, Eduard. “Rocs & sants: dades sobre la cristianització?”, Acta historica et archaeologica mediaevalia, 1981, núm. 2, p. 165-166

[2] Junyent, Eduard. Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba. Barcelona: IEC, 1992, p. 365

[3] Ordeig, Ramon. Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII). Vic: EH, vol. 2, 2a part, 1997, p. 270

[4] Junyent, Eduard. L’arquitectura religiosa en la Catalunya carolíngia. Barcelona:[s.n], 1963, p. 36