La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

El Voltreganès venera les relíquies de sant Hipòlit

L’església parroquial de Sant Hipòlit de Voltregà conserva, sota mateix de l’altar major, les relíquies de sant Hipòlit. De fet, és el lloc més apropiat com ja ho era la col·locació de les lipsanoteques amagades als reconditoris de les ares d’altar dels temples romànics. Avui, 13 d’agost, s’hi ha celebrat l’Ofici solemne de la festivitat del sant patró, missa amb sermó, cantada dels goigs i besada a un dels reliquiaris.

Les primeres restes de sant Hipòlit van arribar al Voltreganès a principis de setembre de 1685. El magnífic acolliment d’aquestes, farà 331 anys, l’explicava Francesc Poquí, amb tot detall, a la seva obra Gleba de discursos, en excelencias de la Gleba de Oro María, baxo la invocación de la Gleba (1) imprès a Barcelona l’any 1692. Es tracta d’un testimoni de primera mà ja que els fets van passar només set anys abans de l’edició i viscuts, personalment, per l’autor.

Les relíquies, segons l’esmentat autor, són una tíbia de la cama i una part del crani. Les havia proporcionat, des de Madrid, el tresorer de la Seu de Barcelona, Benet de Torras. Les havia fet arribar a Osona mitjançant el seu germà, Joan Torras, rector de la parròquia de Roda de Ter que les va lliurar a la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà que les va rebre amb gran emoció: “[...] recibiéndose tan insigne Reliquia de San Pypolito para ser col·locada en su Iglesia Parroquial, justo era anunciar tanta gloria, y que levantandose los ánimos señassladamente del Pueblo de Sant Hypólit, celebressin con ardiente zelo...”

Les celebracions de la rebuda van començar el divendres 7 de setembre de 1685. Aquell dia, el santuari de la Mare de Déu de la Gleva estava ben engalanat que, en paraules de Poquí pròpies de l’època, es descrivia com segueix: “[...] los altares de este Santuario, con todo aliño, señaladamente el Altar mayor en sumptuoses grades, que formaven Pyramida bordada de luzes, y retratavan mayos en su bellesa”. Hi assistien representants de la noblesa de Barcelona, Girona i Vic. Dissabte, dia 8, festivitat de la Nativitat de la Mare de Déu, el santuari de la Gleva va seguir com a centre de la fervorosa i pietosa activitat.

L’endemà, diumenge dia 9, les relíquies van ser traslladades solemnement fins a l’església de Sant Hipòlit. Poquí ho descrivia d’aquesta manera: “ [...] por la mañana partió fdr la Parroquial de San Hypolito, una Procession devotíssima para la Gleba, endonde se entregó la Santa Reliquia al Rector y Obreros de dicha Parroquial, puesta en Urnas ó Arca, tan preciosa, que lábrada a las mil maravillas, es un prodigio del arte. Celebró el oficio el dicho Doctor Juan Torras, rector de Roda. Predicó de la venida, y recibimiento de tan insigne Reliquia, el Autor de este libro, explicando seys circunstancias con Epítetos de Gleba. Acabado el oficio llevaron la santa Reliquia en dicha Parroquial con la misma Procession, acompañandola mucha Clerecia, la Nobleza Barcinonense y un concurso innumerable, formando juguetes al qyre muchas Banderas, Estandartes y Pendones, precediendo el del Sol Thomas assistiendo mas de 128 achas; con que fue Procession tan lúcida, que haziendose al medio dia, fue espejo clarissimo del mismo Sol”. Una estona després, seguia explicant Poquí s’arribava al destí: “Lleó, pués, tan lúcida Procesión à la Parroquial, vertida en Parayzo por el adorno de sus Altares; y parado el Altar mayor de suerte, que retratava primaveres su hermosura, un rico aparador su riqueza y un cielo de Estrellas sus brillantes luzes; se colocó en é la Arca, ò Urna, con el sacro è inestimable thesoro de tan insigne Reliquia. Por la tarde mostro el Pueblu su regozijo al Eco de Ministriles; y en la noche su ardiente afecto en tiros, bronces y luminarias”.

L’animació va continuar el dilluns 10 de setembre: “[...] se cantó en la Parroquial un solemníssimo oficio à tres coros, con la Capilla Ministriles, y Organo referides; haviendose cantado la noche antes Completas, Salve, y Villancico en la misma conformidad.

El període festiu va acabar el dimarts dia 11 al mateix lloc on havia començat: el santuari de la Gleva.

 

Sant Hipòlit, un màrtir romà que va arribar via Madrid

Pot sobtar que les relíquies del sant màrtir haguessin tingut el punt de sortida a Madrid quan l’hagiografia ens diu que va ser enterrat a Roma. Sant Hipòlit, soldat amb categoria d’oficial de l’emperador Valerià, va ser l’encarregat de custodiar sant Llorenç a la presó. L’exemple aquest el va commoure i el va convertir a la fe cristiana. Aquesta gir, el va dur al martiri i a la mort el 13 d’agost de l’any 258. L’hagiògraf Jean Croisset relatava què va passar amb les restes de sant Hipòlit: “Un prevere anomenat Just va recollir de nit el cos d’Hipòlit amb els d’altres màrtirs, i els va donar sepultura als terrenys de certa matrona anomenada Ciríaca...” (2).

No ha de sorprendre l’existència de relíquies de sant Hipòlit a Madrid. Només en l’àmbit territorial català, a l’edat mitjana, a la primera meitat del segle XI, n’hi havia als monestirs de Ripol i Cuixà, a la catedral de Vic, a l’església de Sant Julià de Vilatorta, el 1050, i al monestir de Sant Esteve de Banyoles, el 1089 (3).

Amb un discurs molt propi de la religiositat barroca, Poquí associava aquesta procedència madrilenya amb la figura del monarca del moment, Carles II: “Será Madrid un retrato de la Corte del Príncipe de las eternidades. Venir pues de Madrid tan insigne Reliquia nos descubre en su recibimiento que Hipolyto es uno de los más grandes en la Corte del Rey de la gloria”.

Finalment, per concloure, és interessant de recuperar unes altres paraules de Francesc Poquí: “Colocada pues ya la Arca de la insigne Reliquia de Hipolyto, en el Templo de su Parroquial, que mucho prorumpiesse el Pueblo en demostracions de regozijo? Tenia seguro el thesoro de tan rica prenda; y assi prometioendose dones de gracias, y colo de beneficions, por intercesión de Maria de Gleba, y de su Patron Hipolyto, mostrava su gozo en celebrar fiesta tan grande que no tuvo igual...”. Heus aquí que, 331 anys després, els fidels devots, amb mesura més continguda, segueixen mostrant veneració per les restes del seu intercessor.

 

Notes:

1 Poquí, Francec. Gleba de discursos, en excelencias de la Gleba de Oro María, baxo la invocación de la Gleba... Barcelona: Josep Llopis impressor, 1692, p. 303-323

2 Croisset, Jean. Año cristiano. Madrid: Viuda de Rodríguez, casa editorial, 1886 v.4, p. 913-914

3 Ordeig, Ramon. Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XIII). Vic: EH, v. 7, 2004, p. 176