La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sobre els fragments de la Vera Creu venerats a Catalunya i la seva festa

Abans de la reforma litúrgica de 1969, el 3 de maig era la Festa de la invenció de la Santa Creu. Es commemorava la fabulosa localització de l’instrument de suplici que havia servit per matar Jesucrist i era una data especialment destinada, com ja ho havia estat el dia de sant Marc (25 d’abril), a beneir els termes parroquials i a demanar protecció per la terra i els seus fruits.
Segons la tradició, va ser la mare de l’emperador Constantí I, el Gran, Helena (Bitínia ~255 – Nicomèdia ~330), qui va localitzar la Creu amb la qual va ser mort Jesús. La seva biografia, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, sembla més pròpia d’un ‘culebrot’ televisiu. Segons aquesta font, Helena “era criada d’una fonda quan Constantí I Clor la prengué com a concubina; d’ella tingué un fill, Constantí I el Gran, el qual, arribat al poder, conferí a la seva mare el títol d’Augusta”. Es va convertir al cristianisme l’any 313 “va fer construir basíliques a Roma, Constantinoble i a Terra Santa (1)”. La seva acció més rellevant, sempre segons la historiografia més pietosa, la va fer quan, ja gran, va emprendre la recerca de la Creu. Aleshores, va viatjar fins a Jerusalem on, segons Iacopo da Varazze (2), es va reunir amb els jueus més savis del país. En un primer moment, els jueus no van donar resposta. Un d’ells, que s’anomenava Judes, coneixedor per herència dels seus avantpassats del lloc on es trobava la creu va respondre-li després de ser amenaçat de mort. Li va indicar un lloc, al cim del Gòlgota o puig del Calvari on s’havia edificat un temple de Venus. Helena va fer destruir l’edifici i, amb el terreny descobert, el jueu va cavar fins a trobar tres creus, la de Jesucrist i la dels dos lladres. L’emperadriu les va exposar en lloc públic esperant algun senyal diví que li permetés identificar la del Fill de Déu. Poc després, va passar per aquell allà seguici fúnebre amb el cos d’un jove mort. El van agafar i el van posar, successivament, sobre cada creu fins que, després de posar-lo en la tercera, aquest va ressuscitar. L’autor explica que una part de la Creu es va enviar a Constantí i que l’altra part es va deixar a Jerusalem convenientment guardat en un estoig de plata.
La seva troballa la va fer mereixedora de la dignitat de santa i és recordada, per l’Església Ortodoxa, el 21 de maig, i per l’Església Catòlica, el 18 d’agost.
No deixa de ser curiosa la utilització, en els casos de descoberta de relíquies sagrades del mot ‘invenció’, ara en desús i que entre altres significats, segons Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, en destaca el de “acte de trobar (una cosa que estava oculta) (3)”.
Al marge de la tradició, Josep Manuel Udina i Sebastià Janeras però, expliquen que “a mitjan segle IV, l’església de Jerusalem tenia consciència de posseir la creu de Crist, la qual era exposada a la veneració pública el Divendres Sant” i afegeixen que aquesta tradició seria anterior a la llegenda del viatge d’Helena i la ‘invenció’ de la Creu. Diuen que “el 614, amb la destrucció de Jerusalem, els perses l’arrabassaren. Recuperada que l’emperador Heracle el 630, fou tornada a Jerusalem el 21 de març de l’any 631, un Divendres Sant (4).
La Creu, símbol cristiàDes del punt de vista tècnic, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, és “l’instrument de suplici format per un pal vertical (stipes) i un altre d’horitzontal (patibulum) on hom feia morir certs criminals lligats o clavats per les extremitats” i afegeix que “el seu ús provenia de l’Orient, i els romans l’adoptaren des de les guerres púniques, per castigar els esclaus (5).
El simbolisme de la creu, més enllà de l’associació ineludible amb la Passió de Jesús, té altres atribucions simbòliques. Segons Joan Soler, la creu “és la inversió dramàtica de l’arbre del Paradís, versió cristiana de l’arbre còsmic: és l’axis mundi, l’eix del Món, el suport que sosté el Cosmos, enfonsat fins a l’Infern, el món inferior o dels morts; s’enlaira fins al Cel i amb els braços abasta l’univers; i està situada en el Centre del Món, cruïlla entre el Cel, Terra i Infern (6).


L’antiga festa de la Santa Creu

La Festa de la invenció de la Santa Creu, celebrada fins fa quaranta anys, s’inseria en les celebracions de benvinguda a la primavera. Josefina Roma estableix que es tracta d’un conjunt de “festes molt antigues que comencen l’1 de maig amb la celebració de l’Arbre de la Vida com a eix el món, que s’ha continuat enlairant en els nostres pobles com a “arbre de maig” i conclou que “es tracta d’una festa de plenitud i fertilitat que al mateix temps té virtuts profilàctiques (7)”. La festa del 3 de maig concreta aquest desig de fertilitat i de protecció amb la benedicció de l’entorn, especialment el rural. Soler (8) relata que “és el dia de beneir els termes, aspergint aigua beneita en totes direccions, demanant la fertilitat dels conreus i la protecció del Cel, i comunint els vents” i determina que és una cristianització de les ‘Ambarvalia’ romanes. Precisament, Joan Amades (9) descrivia que la benedicció es feia des del es creus termenals i detallava que “com que antigament s’aixecaven en despoblat, a la partió dels termes, s’organitzaven processons que anaven pels camps i entre els conreus”. Segons el folklorista “els vells pobles precristians, vers aquest moment de l’any voltaven pels camps amb torxes enceses i es lliuraven a devocions de tipus preservatiu i lustral encaminades a fertilitzar i protegir els conreus i els fruits. Els arbres que estaven al costat i a l’ombra del sant arbre de les creus termenals participaven de la benedicció que cristianitzava els antics cultes, i d’ací que hom celebri en la diada d’avui [3 de maig], entre els pobles catòlics, la festa del sant arbre de la Creu i de les imatges del sant Crist”.
Aquesta acció es feia en el terme exterior a les poblacions anant al pedró o creus de terme i fent l’acte de benedicció als quatre punts cardinals; també es podia fer des de dalt del campanar o, com es fa a Barcelona, des de la creu que corona la catedral. En aquest sentit, Roma remarca que la benedicció no exclou el recinte urbà i recorda com “fins a començaments de segle [segle XX] era corrent en molts pobles l’erecció d’altarets particulars a tots els carrers, amb nenes adornades amb llaços i flors, a les portes de les cases o als llocs tradicionalment establerts”. Roma també comenta una curiosa tradició “de confegir creuetes de fusta que, un cop beneïdes, eren enterrades o escampades pels camps i que, quan es trobaven al moment de la sega, eren motiu de celebració (10)”.
Un exemple del ritual establert el 3 de maig per beneir el terme es llegeix en una consueta de Granollers de la Plana referent als anys 1716 – 1761 i que està recollida en el llibre Gurb, un poble arrelat a la terra (11). En aquesta document es relata la següent processó que anava de l’església parroquial de Sant Esteve de Granollers a la de Sant Julià de Vilamirosa [ara sufragània de l’altra] i retorn: “El 3 de maig és el deia de la Santa Creu. Havent dit missa matinal a Granollers es parteix en processó camí de Sant Julià. Pel camí es canten les lletanies i s’entona l’himne Deus tuorum militum, amb versets i oració i, arribant al fossar, prop de la porta de l’església, es canta Regina Celi Laetare i es deixa la Veracreu damunt l’altar. Es resa verset i oració de Nostra Senyora i immediatament es diu ofici cantat. Acabat l’ofici es forma processó que es dirigeix a Puigsescomelles, cantant les lletanies. Arribats al padró de Puigsescomelles es fa la benedicció del terme more solito i abans de dir l’absolta general es giren de cara a l’església de Nostra Senyora de Palau i es canta Regina Celi Laetare amb verset i oració. Es diu l’absolta general i formada de nou la processó, amb la creu davant i els ganfarons, tot cantant el Te Deum, es torna a Granollers i, a l’entrar per la porta de l’església, es diu altra vegada Regina Celi Laetare, amb verset i oració i encontinent es diu l’ofici cantat. Feta la benedicció es fa una almoina general als pobres de Jesucrist, la qual es paga d’un aplega general que tots els anys es fa en les dues parròquies, una per torn, això és, que un any toca aplegar i pastar a una de les cases de Sant Julià de Vilamirosa i l’altre any a una casa de Sant Esteve de Granollers...”. I seguidament, s’establia l’ordre de cases que havien de pastar en aquesta capta.


Les Vera Creus a Catalunya

La presència simbòlica –suposadament més real del que veritablement ho era- de la Creu original en la qual va morir Jesucrist, en cada parròquia, es feia mitjançant la Veracreu. La Veracreu o Vera Creu és la relíquia, una o diverses estelles, que s’atribueix que pertanyen a la mateixa creu en què va morir Jesús. Normalment, diu Antoni Pladevall a la Gran Enciclopèdia Catalana, consistent “en dues estelles formant creu, muntada fins un reliquiari, al centre d’una creu d’argent o d’altres metalls (12)”. N’hi havia a moltes parròquies i, evidentment, no podien ser de cap manera part de la Creu original. Van escampar-se, especialment, en temps de les croades i dels romiatges de peregrins a Roma i a Terra Santa. Les principals facultats que, en general, se’ls atribueix és la capacitat de vèncer les tempestes i altres calamitats caigudes del cel.
Algunes ‘veracreus’ van fer-se famoses. És el cas de la de Besalú (la Garrotxa), venerada al monestir de Santa Maria. Se suposa que la va dur el comte Bernat de Tallaferro des de Roma l’any 1017 i que la va regalar als monjos del centre monàstic el seu fill Guillem. La llegenda, però, feia que hagués estat un regal del papa sant Damas a la seva suposada vila nadiua, Argelaguer. Francesc de Monsalvatge, que recull aquesta tradició però la refusa, conta que la relíquia es va venerar, fins a l’any 1687, a l’alta major “en una urna que había al lado del evangelio, en cuyo año y á 3 de Mayo, en virtud de una concordia entre el Cabildo de la Colegiata y los Jurados de Besalú, se trasladó para que estuviese más recóndita y con más veneración á la sacristia de dicha iglésia, en cuyo lugar se veneró hasta que fué trasladada á la parroquial iglesia de San Vicente (13)”, fet que va tenuir lloc durant el segle XIX. Manuel Galimany esmenta que “en l’acte d’una visita pastoral, que l’any 1581 realitzà el bisbe Benet de Toco, es parla ja d’una confraria sota la invocació de la Santa Creu, a Santa Maria de Besalú (14)”. En aquest sentit, Monsalvatge assenyala que el papa Climent XI, en una butlla del 15 de maig de 1710, va concedir tres indulgències a la confraria esmentada (15).
Una altra Veracreu que va tenir molt de renom va ser la de Sant Pere de Rodes (l’Alt Empordà). S’associa amb la versió llegendària del monestir i el viatge que feien per mar tres clergues que fugien de Roma, atacada pels perses, l’any 610. Arribats al Cap de Creus, on hi havia un temple dedicat a Venus, una tempesta no els va deixar passar fins que no va ser canviat el nom del lloc pel de cap de Creus on van fundar el monestir (16). Aquesta relíquia, segons Pladevall, “va ser causa dels jubileus sants del monestir, cada any que la festa de la Santa Creu de maig coincidia en divendres (17)”.
Especialment coneguda és, també, la de Cervera (la Segarra) que porta el nom de Sant Misteri i que cada any és celebrat el 6 de febrer. I la d’Anglesola, conservada des de l’entorn de 1170 que va ser objecte d’un profund estudi i exposició al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (18).

Altres relíquies de la Veracreu eren venerades en moltes parròquies escampades per tot el territori de parla catalana, com el cas de Santa Pau a la Garrotxa, on es venera des de 1391. Els goigs que li són dedicats, al considerar que és una ‘veracreu’, esmenten:

D’aquella mateixa Creu
en què Jesucrist patí,
i morint ens redimí
de sa sang amb el ric preu,
ens ha tocat la porció
que en eix temple és venerada

Siuau de tots adorada
amb cordial devoció.
I se’n destaquen les propietats:

Contra llamps i pedregades
com sou el més fort escut,
si contrit el poble acut,
les terres mira salvades
amb la sola exposició
d’aquesta peça sagrada.

Siuau de tots adorada
amb cordial devoció.


Dedicació d’esglésies a la Santa Creu i a Santa Helena

La devoció a la Santa Creu és present a Catalunya des de temps antics tal com ho demostren les dedicatòries de vells edificis eclesiàstics arreu del territori. L’advocació a la Santa Creu és la primera, molt abans de la de santa Eulàlia, de la catedral de Barcelona. L’obra Catalunya romànica, diu que “la primera catedral de Barcelona de què es tenen notícies documentades es troba dedicada a la Santa Creu, almenys des del 599, i també a santa Eulàlia, des del 877 (19)”. Aquesta referència es troba en les actes d’un concili que va tenir lloc a Barcelona l’1 de novembre del 599.
Tot i aquesta referència documental, la tradició es va encarregar d’embellir i envellir el motiu d’aquesta advocació de la seu barcelonina. Xavier Barral explica que “segons la tradició popular, en el lloc on hi ha la seu actual hi havia un pinar on sant Jaume va predicar la nova llei de Crist per primera vegada a la ciutat” i segueixi dient que “com a testimoni d’aquest fet va agafar dues branques de pins joves, propers l’un de l’altre, i en va fer una creu. En record d’aquest primer símbol religiós, es diu que se’n va aixecar una pedra que encara es conserva al terrat de la catedral” i conclou que “d’aquí també es conta que ve la dedicació de la catedral a la Santa Creu (20)”.
D’una antiga advocació o dedicació a la santa Creu i, a més, de la vinculació d’aquesta amb l’advocació a santa Helena hi ha un exemple a l’Alt Empordà. Es tracta d’un poblet, en ruïnes, i l’església que li devia servir de centre religiós, no gaire lluny del monestir de Sant Pere de Rodes. L’antiguitat de poble i església és indubtable i, almenys, es considera la seva existència almenys de l’alta edat mitjana (22).

Bibliografia:
1 “Helena”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 12, p. 364
2 Varazze, Iacopo da. La leyenda dorad., cap. LXVIII, v. 1, p.287 – 294
3 “Trobar”. Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca: [s.n.], 1979, v. 6, p. 712
4 Udina, J. M; Janeras, S. “creu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 8, p. 321
5 Udina; Janeras. Íbid.
6 Soler i Amigó, Joan. “Creu”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 187
7 Roma, Josefina. “La Santa Creu”. Dins: Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 243
8 Soler, Íbid, p. 189
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 3, p. 551
10 Roma, Íbid.
11 Ponce, Santi [coord.] Gurb, un poble arrelat a la terra. Gurb: Ajuntament de Gurb, 2002, p. 213
12 Pladevall, A. “Veracreu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 24. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, v. 24, p. 19
13 Monsalvatje i Fossas, Francesc. Besalú: su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos. Olot: Imp. Juan Bonet, 1889-1890, v. 2, p. 91 – 92
14 Galimany, Manuel “ Santa Maria de Besalú”. Dins: Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, v. 4, p. 173
15 Monsalvatge, Íbid, p. 93
16 Bdia, Joan. Monestir de Sant Pere de Rodes, guia històrica i arquitectònica. Barcelona: Curial, 1993, p. 28
17 Pladevall, Íbid.

18 Español, Francesca. La Vera Creu d’Anglesola i els pelegrinatges de Catalunya a Terra Santa. Solsona: Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 2015
19 “Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona. Barcelona”. Dins: Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, v. 20, p. 155
20 Barral, Xavier. Les catedrals de Catalunya. Barcelona : Edicions 62, p. 31
21 “Poble de Santa Creu de Rodes” i “Santa Creu (o Santa Helena) de Rodes”. Dins: Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, v. 9, p. 649 - 657