La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sant Oleguer i la recuperació de la independència eclesiàstica

Oleguer va néixer, al voltant de l’any 1060 i a l’entorn de la cort del comte de Barcelona; el seu pare era secretari de Ramon Berenguer I. De ben jove, amb uns deu anys, va entrar a formar part de la canònica de la catedral de Barcelona fent una carrera religiosa ràpida i profitosa. Es va aplicar en l’estudi de les arts liberals i, especialment, en filosofia cristiana. L’any 1087 ja era clergue-escriptor i el 1089 era diaca; tres anys després ja consta com a prevere i paborde. Poc després va entrar a formar part del convent agustinià de Sant Adrià del Besòs on també consta com a prepòsit. Més tard, va ingressar a la comunitat agustiniana de Sant Ruf d’Avinyó, a la Provença, on va arribar a ser abat.

L’any 1115, en un viatge a Barcelona, es va assabentar de la mort del Ramon Guillem, bisbe de Barcelona, a Mallorca. El capítol catedralici el va elegir com a nou bisbe, però Oleguer es va resistir a la nominació fins que va ser instat pel mateix papa Pasqual II. Finalment va ser consagrat a la ciutat occitana de Magalona.

Com a bisbe de Barcelona va pacificar nombrosos conflictes sorgits en temps anteriors. El 1118 va assistir al concili de Narbona i, l’any següent, al de Tolosa.

El 1118 va ser nomenat arquebisbe de Tarragona pel papa Gelasi II. Pel seu càrrec va participar a diversos concilis: el 1119, a Reims; el  1123, a Laterà (Roma), on va ser nomenat legat pontifici per a la croada contra els sarraïns en terres hispanes; i el 1130 al de la ciutat castellana de Carrión i a Clarmont d’Alvèrnia. L’any 1125, Oleguer va pelegrinar a Terra Santa.

La seva saviesa li va permetre ser conseller del comte Ramon Berenguer III. El 1131, arquebisbe i comte, van presidir una assemblea en la qual es van aprovar importants mesures per aplicar la institució de la Pau i Treva de Déu, un pacte entre els poders civil i eclesiàstic amb mesures protectores dels béns de l’església, dels seus membres, i la pagesia. La mort li va arribar el 1137, a Barcelona.

Se’l sol presentar, amb la indumentària pròpia de bisbe, amb mitra, bàcul i fent el gest de benedicció. És possible que porti una llebre morta estirada als seus peus en referència al seu patronatge dels caçadors. També és freqüent que es reprodueixi la imatge del seu cos situat dins el sepulcre de la catedral de Barcelona que, tradicionalment, ha adquirit molt renom per la qualitat d’incorrupte.

La festivitat de sant Oleguer es va establir el 6 de març i així consta al Martirologi romà. En mots de Gonzalvo, “la fama de santedat li era aplicada ja en vida, i tot el poble de Barcelona li tenia un fervor especial”. Per aquets motiu, la seva santificació va tenir un caràcter popular. En documents escrits, poc després de la seva defunció, ja l’anomenen ‘sant’. Ramon de Penyafort, va promoure la canonització oficial a Roma i el comte Pere II ho va exposar al papa Martí V. No seria, però, fins al 1630 que començaria el procés que acabaria amb aprovació pontifícia el 25 de maig de 1675.

Sant Oleguer és un dels patrons de la ciutat de Barcelona. Ha estat considerat protector dels vells mariners catalans, dels pescadors de canya esportius i de les persones que no siguin amants de treballar. Era invocat contra la pirateria marítima i contra el perill de morir negat. La seva intercessió, també, era reclamada en afers relacionades amb l’esclavatge. Valeri Serra i Boldú afegia que també era advocat dels mals incurables. Així mateix, és invocat pels caçadors de llebres.

El cos de sant Oleguer jacent, amb  fama d’incorrupte, fou hostatjat en un sepulcre  d’alabastre gòtic de l’artista Pere Sanglada a principi del segle XV. Des de finals del segle XVII se situà en un sarcòfag barroc, també d’alabastre, dels artistes Francesc Grau i Domènec Rovira Es pot veure a la capella de la Sant Crist de Lepant i de Sant Oleguer de la catedral de Barcelona, antiga sala capitular.

Podeu llegir biografies com aquesta al volum Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011.