La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Filomena, la santa discutida

Santa Filomena havia tingut una gran devoció a Catalunya. Aquesta és, però, el paradigma dels sants i santes ‘fabricades’, arran d’una troballa fortuïta i la posterior construcció d’una història fabulosa. Des de l’inici del segle XIX, amb una empenta de veneració poc comparable, moltes dones han dut el seu nom. La revisió del calendari sorgit del concili Vaticà II la va eliminar del santoral i actualment està en clara via de desaparició.

El 24 de maig de 1802, a les catacumbes de Santa Priscil·la situades a la via Salaria de Roma es va descobrir una tomba Roberta amb unes lloses amb la següent inscripció: LUMENA PAXTE CUM FI. Una nova disposició d’aquestes lloses, involuntària o no, va permetre llegir una nova frase: PAX TECUM FILUMENA. La interpretació d’aquesta nova lectura va permetre suposar que es referia a ‘La pau sigui amb tu, Filomena’. Dins la tomba es va descobrir un esquelet que havia estat una dona jove i que semblava haver mort de forma violenta. Ben aviat, es va creure que les restes eren les d’una màrtir que havia mort defensant la fe cristiana.

L’any 1863, quan la devoció ja estava ben consolidada, diverses persones van tenir unes visions que els revelaven la biografia de la suposada màrtir. Segons aquestes revelacions, havia estat una noia, filla d’una família grega establerta a Roma que per la seva bellesa era pretesa pel mateix emperador Dioclecià. En veure que no es correspost, l’emperador va manar torturar-la fins matar-la per decapitació.

La devoció a santa Filomena va arrelar molt aviat. El 1805, després que fos reclamada per un sacerdot de Mugnano, població propera a Nàpols, les restes hi van ser traslladades; era el 10 d’agost. Ben aviat, els miracles van envoltar la figura de santa Filomena i la seva fama de guaridora es va començar a estendre, des d’Itàlia, per tota la cristiandat; fins i tot va ser anomenada, com conta en uns goigs seus, “la gran taumaturga (faedora de miracles) del segle XIX”. A França, la devoció va prendre molta força gràcies a la gran veneració per la ‘santa’ que va mostrar sant Jean Marie Baptiste Vianney (1786 – 1859), conegut com el Rector d’Ars.

A terres catalanes, el culte a santa Filomena també es devia estendre amb força. Li van ser dedicades diverses capelles en diferents indrets del territori. El folklorista Joan Amades explica que els firaires de Barcelona havien pres la ‘santa’ com a patrona, de la qual en veneraven una imatge a Santa Maria del Mar. En la seva la festivitat, l’11 d’agost, durant alguns pocs anys “feien una fira pels voltants del temple, especialment per la plaça i pels carrers de Santa Maria i dels Sombrerers” i que “per celebrar llur festa, donaven a preu molt baix els articles deslluïts, avariats, desaparellats i de venda difícil” (1). Per altra banda, un interessant llibret de Montserrat Palau i Martí explica com, a partir de la fugida de religiosos catalans arran de la desamortització, el bienni 1835 – 36, van portar la devoció a terres andorranes on també va tenir certa difusió (2).

El culte a santa Filomena va assolir caire oficial el 30 de gener de 1837 quan el papa Gregori XVI va admetre la seva santedat. A finals del segle XIX però, es va començar a dubtar de la idoneïtat de la devoció a unes restes de les quals s’ignorava pràcticament tot. Alguns hagiògrafs, entre els quals es trobaven reconeguts bol·landistes van promoure la seva eliminació del santoral. En aquest sentit, Louis Réau afirma, sense cap dubte, que “en realitat, aquesta recentment arribada a la devoció catòlica mai va existir” i afirmant que “per això, l’Església s’honraria a si mateixa eliminant el culte usurpat per una falsa santa” i concloïa que “és més fàcil inventar una santa que fer-la baixar dels altars”(3). La reforma del santoral promoguda després del concili Vaticà II va eliminar a santa Filomena de la diada en què era celebrada i la va treure de la llista de santes i sants reconeguts per al seu culte oficial.

 Malgrat això, segueix tenint els seus devots i el seu santuari a Mugnano segueix essent lloc de peregrinació. És així com en el Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Vich recollia el següent scrit:

 “La congregació de Ritus suprimeix el culte de l’anomenada ‘santa Filomena?.- La Congregació de Ritus ha constatat que el culte de santa Filomena, verge i màrtir[...] es fonamentava en un error d’història comès al principi del segle XIX. L’any 1802 es va descobrir una tomba que tenia escrit al damunt “filomena” (la que és estimada), i que contenia un recipient de vidre juntament amb les restes d’una dona. Per un error d’interpretació es va creure llavors que es tractava de les relíquies d’una màrtir. Conseqüentment, d’ara en davant, no es pot donar a una nena per santa patrona l’anomenada “Filomena” descoberta el 1802; malgrat això, aquest nom no desapareix ja que en el martirologi es fa menció de santa Filomena d’Heraclea, màrtir (14 de novembre), de santa Filomena d’Ancira, màrtir (29 de novembre) i santa Filomena, verge (5 de juliol)”(4).

 

Bibliografia:

1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 4, p. 777

2 Palau, Montserrat. El culte de santa Filomena a Andorra. Lleida : Pagès editors, 1999

3 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 3,.p. 530

4 “Comisión Diocesana de Apostolado Litúrgico”, Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Vich, núm. 2554, 26 d’octubre de 1961