La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sant Desideri, venerat a Mataró mentre esperava les Santes

A finals del segle XVII, els feligresos de Mataró volien unes relíquies de sants. Feia uns anys que pretenien les restes de santa Juliana i santa Semproniana, suposades deixebles de sant Cugat que restaven al monestir vallesà. Els havien dit historiadors de poc crèdit que les dues màrtirs havien estat filles de l’antiga Iluro. Els precs i nombrosos intents per apropar-les a la seva “ciutat natal” tardarien algunes dècades en donar fruit.

Mentre, en plena efervescència de la religiositat barroca impulsada pel redescobriment de les catacumbes romanes, proporcionava cossos sants a moltes parròquies catalanes. Aquestes, deleroses de comptar amb un intercessor celestial, els acollien i convertien en nous patrons i protectors  dels fidels de la contrada.

És així com, el 16 de maig de l’any 1686, el jesuïta Tomàs Muniesa va lliurar les restes sagrades de sant Desideri a Mataró. Li havien estat concedides pel papa Innocenci XI uns tres mesos abans després d’extreure-les del cementiri de de Calepodi, a la Via Aurèlia de Roma. Els síndics de la ciutat Josep Palau, Joan Pou i Jeroni Fornells les van rebre amb joia i les van dipositar a l’església parroquial de Santa Maria on, ben aviat, se li va construir un altar i es va constituir una confraria en el seu honor.

A sant Desideri se’l va suposar lector de les escriptures sagrades en els oficis presidits per sant Gener, bisbe i màrtir, patró de Nàpols. Desideri hauria rebut, també, martiri i posteriorment enterrat a Roma. Això hauria passat al voltant de l’any 305 en la darrera persecució als cristians decretada per l’emperador Dioclecià.

L’esperada arribada de les relíquies de santa Juliana i santa Semproniana, el 1772, va eclipsar la seva glòria, que no el seu record, entre els mataronins que celebraven, d’aleshores i endavant, acollir les seves Santes.