La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sant Magí, subministrador d’aigua, el Moisès català

D’entre els sants catalans que tenen una vida fabulosa (de faula, és clar), hi ha sant Magí. Aquest, personatge de gran devoció per terres tarragonines especialment, de la Segarra i la Conca de Barberà, entre d’altres. La seva figura està associada a un element tan necessari pel desenvolupament de la societat humana com és l’aigua.
La Gran Enciclopèdia Catalana qualifica sant Magí de “personatge llegendari”[1] però la tradició li ha construït una biografia ben complerta. Antoni Vicenç Domènec, a principi del segle XVII, va escriure la Vida del Bienaventurado San Magin Martyr, cuyas sagradas reliquias tiene una principal Iglesia de su nombre, edificada en la parrochia de San Jayme de Rocamora, de la Baronia de la Lacuna, en el Arzobispado de Tarragona en la qual situava l’existència de Magí en època de l’emperador romà Maximilià i explica que “vinieron de un mesmo tiempo tres hermitaños hermanos, y siervos de Iesu Christo a la montañas de Brufagaña” i espeficia que “uno de estos era el binaventurado San Magin”.[2] Algunes versions diuen que van venir de la Borgonya francesa, com també ho hauria fet un altre ermità, sant Segimon, que va residir al Montseny[3] però Joan Amades en diu que era fill de Tarragona[4].
La tradició explica que es va retirar a una cova propera a l’actual santuari, precisament, de sant Magí de Brufaganya, al terme municipal de Santa Perpètua de Gaià. Allà va guanyar fama de virtuós, bon cristià i miraculós. Aquesta fama va arribar a oïdes del governador de Tarragona que el va fer detenir i conduir a la ciutat. Allà, tot i guarir la mateixa filla del governador –que estava posseïda pel diable- no es va salvar de la presó. El cas és, però, que per art miraculós va poder fugir i retornar a la seva cova. El governador, enutjat, va manar cercar-lo de nou. En el trajecte de tornada a la ciutat, lligat amb cadenes i arrossegat pels soldats, va ser provocat en la seva santedat pels seus guardians assedegats a fer sortir aigua de la roca. Llavors, explica Joan Amades, “el sant va donar tres copets a terra amb la punta del seu bastó i féu eixir tres fonts, que encara avui ragen i guareixen de molts mals”.[5] Sant Magí, però, va ser dut a Tarragona on va morir martiritzat havent fet, de camí cap al seu suplici, diversos miracles.
De la figura de sant Magí, inventada o no, han quedat especialment les fonts que va fer rajar amb el bastó; d’aquest fet li escauria, com li va atribuir Aureli Capmany, el qualificatiu de “Moisès de Catalunya”.[6] Diu Josep M. Sans, sobre aquestes fonts, que “com que l’aigua es considerava aigua miraculosa hom bastí al seu costat un petit hospital per a atendre els malalts” que ja és documentat el 1556 però que posteriorment es va traslladar al santuari proper[7] on cada 19 d’agost se celebra un gran aplec. És tradició, també, que diverses poblacions van a cercar aigua en romiatge i enmig d’una gran festassa: és el cas de Cervera i Tarragona, per posar dos exemples.
A l’enciclopèdia Tradicionari[8] s’explica que “a Cervera, la festa es comença a viure uns quants dies abans de Sant Magí, pels volts del 15 d’agost, amb l’anada a la font de la Brufaganya a cercar l’aigua del sant, que la vigília al vespre és entrada pels carrers engalanats, portada per animals de tir guarnits amb rams de boix i espígol que es recullen també a l’anada a la font, i encapçalada per un actuant disfressat de sant Magí”. L’aigua es reparteix per les cases el mateix dia del sant. En aquesta data se celebren balls i sopars populars propis de la Festa major. A Tarragona, diu la mateixa obra, “l’acte central gira també a l’entorn de la portada de l’aigua a la ciutat des de les fonts de la Brufaganya” que es condueix a la ciutat on és rebuda amb gran manifestació d’alegria i amb la celebració, com no podia ser d’altra manera, d’una diada castellera i una solemne processó.
És molt interessant la càrrega simbòlica de la història de sant Magí i la seva relació amb el subministrament d’aigua, d’una aigua domesticada i apte per al consum. Igualment és remarcable que des de diferents llocs de la geografia catalana es tingui el referent, no només d’un mateix relat compartit, sinó d’una mateixa font a la qual atribueixen poders miraculosos.


[1] “Magí de Brufaganya”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 14, p. 240

[2] Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 154 – 156

[3] Entre aquestes ja recollida a: Soler i Amigó, Joan. “sant Magí”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 687

[4] Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 869
[5] Amades, Joan. Costumari català: el... [op. cit.], p. 870

[6] Capmany, Aureli. Costums i tradicions catalanes. Barcelona : Laia, 1982, p. 114

[7] Sans, Josep M. “Santa Perpètua de Gaià. Sant Magí de Brufaganya”. Dins: Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 5. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, v. 5, p.  422

[8] Boya, Francesc X.[et. al.] “Temps d’estiu. Sant Magí i l’arribada de l’aigua”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, v. 5, p. 275