La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sant Pancraç ens doni feina!

El 12 de maig és la festivitat de sant Pancraç. Aquest, segons les dades recollides per Jean Croisset a la seva obra clàssica Año cristiano, era un noi de 14 anys nascut a Synadra, a la regió de Frígia. Orfe de pare i mare des de ben petit, va quedar a la custòdia del seu germà més gran, Dionís, que se’l va endur a Roma. Mentre residia a la ciutat italiana, capital del món conegut, va conèixer al papa Marcel·lí que estava amagat a causa de la persecució de cristians promoguda pels emperadors Dioclecià i Maximià. Les converses amb el pontífex van dur Dionís i Pancraç a la conversió i es van fer cristians. Pocs dies després va morir Dionís i el jove Pançrac va ser detingut per l’exèrcit romà atrafegat a capturar cristians. El noi va ser conduït davant de l’emperador. Aquest va voler-lo fer renegar de la fe de Crist, però no se’n va sortir. Finalment, després d’aplicar-li una bona sèrie de turments, el va fer decapitar. Cal dir, però, que una tradició més nostrada, el fa viure uns segles més tard en terres del sud francès i fent de mestre del ripollès sant Eudald.

Juan Ferrando, a la seva Iconografia de los Santos, defineix la seva imatge habitual com a “jovenet, amb túnica romana, curta fins als genolls, cenyida”. Cal afegir-hi que subjecta amb el braç esquerre la palma, pròpia dels sants que han mort en del martiri, i un llibre obert on hi ha d’haver un text que se li atribueix, però que es refereix als fets de l’Antic Testament sobre Josep a Egipte: “Venite ad me et ego dabo vobis omnia bona”, que traduït vol dir: “Veniu a mi i us confiaré tots els meus béns”. Amb la mà dreta aixecada, té el dit índex assenyalant el cel.

El folklorista Joan Amades ens deia al Costumari català que “hom considera sant Pancraç com a advocat per a la feina: la nostra gent l’invocava quan estava en vaga i desitjava trobar feina” i afegeix una altra propietat ben escaient: “També era reclamat perquè donés la salut necessària per a gaudir de l’energia que cal per a poder treballar”. D’aquí, com recull Amades, dites com: “Sant Pancraç, doneu-nos feina i salut per a fer-la”. En aquest context de la seva protecció en benefici d’una feina productiva i generosa, segons el mateix folklorista, ja en el segle XIX els comerciants i botiguers “[...] acostumaven a tenir una medalla de sant Pancraç en el cabasset del calaix on posaven les monedes de la venda, creguts que cridava diner i afavoria i augmentava el cabal del negoci i de les operacions”. L’antropòleg Roger Costa, per la seva banda, a El gran llibre dels sants, esmenta de quina forma es potencia la intercessió beneficiosa del sant: “El costum diu que la figura de sant Pancraç ha de ser regalada, mai comprada. La gent, a més, sol col·locar julivert penjant del cos o als peus de la imatge, i a més, una moneda foradada al dit que té estès, per reforçar les propietats taumatúrgiques que se li atribueixen”.

Sigui com sigui, i no estaria de més, que en el nostre comerç seguís ben present –com ho és encara ocasionalment- la figura de sant Pancraç en algun racó de l’establiment. I per a aquells i aquells que la feina els fa més nosa que servei, un servidor recorda –potser inexactament- una altra invocació al sant que tractem. Deia més o menys així: “Sant Pancraç, doneu-nos feina, i qui ens la faci”. Que n‘és de traïdora la memòria!